Precisament perquè la història ens mostra que hi ha més que Dret i normes en les societats, perquè ens ensenya de forma amarga i trista que els homes, grups socials i els pobles sencers poden esclatar i esclaten amb violències sagnants quan les lleis no són adequades pels marcs de convivència, som un gelós defensor de l'imperi de la llei, la qual cosa és davant de tot un estat permanent de sociabilitat activa, en el que l'escoltar, el conversar, el reconèixer a tothom en totes les similituds i diferències per arribar a acords, per superar injustícies, per fer anar bé la comunitat en forma de normes i reglaments, és el contingut i la forma, respectivament, que ens diferencia com a espècie dels altres animals. No, l'Estat de Dret no és, com l'entenen molts la Constitució del 78, una cosa, tampoc una estructura natural i molt menys divina, caiguda del cel, inamovible. Entès així el Dret és alienar-lo, fer-lo inútil i fins i tot perillós per la convivència. Per a mi vulnerar la llei és no acceptar per activa o passiva la voluntat d'acord que la fa possible. La negativitat en voler resoldre per via de la política el conflicte de Catalunya és un atac a la convivència. El Dret és estar educada i activament en i per la gent, pel pacte.
Entesa d'aquesta manera la vida democràtica, em dol la inconseqüència entre el que es proclama (per part de tothom, però principalment per polítics i partits) i el que realment es fa, el garbuix en i entre les institucions, el solapament de competències, el malbaratament de recursos humans i materials, la inèrcia, el deixar fer i el deixar passar, mals que, lamentablement són explicables la major part de vegades per interessos inconfessables de persones, grups de pressió o partits. Situació que avui es veu agreujada perquè vivim una crisi de lideratges per la manca d'il·lusions col·lectives, entès el líder com a aquell que s'avança al seu temps, que olora els conflictes i que promou solucions, que planifica i adequa constantment les institucions i polítiques per no ser atropellats pels imponderables.
Per la notícia apareguda recentment per la premsa per la que el Govern Balear vol integrar la delegació de l'Institut Ramon Llull a l'Institut d'Estudis Baleàrics, sembla clar que no hi ha voluntat de liquidar d'una vegada i per sempre més l'institut nascut abans que el nostre Consell insular de Menorca tingués plena competència cultural. Una llàstima, perquè grinyola com una màquina vella pel seu desfasament de Dret i és font de suspicàcies continuades. És un bunyol perquè les competències en l'àmbit de la cultura van ser transferides, ja fa d'açò un munt d'anys, als consells insulars. Veladament serveix per la centralització encoberta del Govern, la qual cosa explica les topades i desconfiances entre aquest institut i els consells. Per altra banda, administra uns recursos que resulten valuossíssims per uns consells insulars que compten amb pressupostos de cultura vergonyants per un infrafinançament dels consells que parteix d'un ja penós infrafinançament autonòmic.
S'ha defensat que l'Institut d'Estudis Baleàrics podria servir com a òrgan coordinador entre les tres illes. Què hi ha a coordinar des de la misèria? Més lògic seria que els consells insulars, comptant amb prou recursos, establissin els convenis amb les institucions de més d'interès en virtut dels programes que volguessin executar. Per reblar el clau, l'Institut d'Estudis Baleàrics és font de clientelismes perquè es converteix en repartidora de subvencions, en instrument inconfessable de compra de voluntats, d'aquí també la seva supervivència malgrat hagi estat superada pel Dret.
En definitiva, caldria no ajornar més l'ajustament de les normes pel que fa a les competències de cultura. Si el nostre consell insular és l'òrgan competent per exercir-les, si, a més, pel que fa en l'àmbit dels estudis i investigacions, les delega a l'Institut Menorquí d'Estudis, per què seguir mantenint l'Institut d'Estudis Baleàrics?
