Molt poc temps després d'esclatar la crisi econòmica a Espanya, molts joves van veure clar que calia fer maletes i marxar. Van percebre com una fatalitat que els partits majoritaris amb opció de fer les polítiques d'Estat no farien cap deure, no mourien ni un fil per remodelar el país de dalt a baix i en tots els sentits (millorant des del sistema educatiu al productiu, passant per modernitzar les administracions públiques i fer front al repte de Catalunya optant per canviar el model territorial) per aconseguir sortir de la crisi econòmica i assolir també pel conjunt de la societat majors quotes de solidaritat interclassista i intergeneracional, en definitiva per donar una oportunitat a les noves generacions. El Moviment 15-M, de 2011, va ser el darrer crit de desesperació dels qui encara creien en la política com a instrument per a reparar injustícies i encara no havien traspassat fronteres. Després de les famoses concentracions, emigrarien joves a milers. Uns vuit-cents mil nascuts a Espanya han fet maletes en els darrers anys.
Del conjunt d'indignats, ben segur, els millors han marxat i encara en marxaran molts més, els millors, els més ben preparats, perquè Espanya no fa opció per la recerca, la innovació, per l'alta productivitat sinó per la mà d'obra extensiva i barata. Ara els joves que vam obligar a partir aporten valor, saba nova, energies fresques, al Regne Unit, als Estats Units, a Austràlia, a Alemanya... L'illa no n'ha quedat al marge. Tenim menorquins escampats arreu del món, principalment pels països anglosaxons. Cal recordar aquesta pèrdua perquè ben segur el partit de Podemos seria més brillant, feiner, de veu més ponderada i de cervell més fred i intel·ligent, si tots els joves més valuosos no haguessin emigrat. Però, ni amb discursos més centrats i despullats de les retòriques revolucionàries amb les quals Pablo Iglesias embolcalla el seu partit, sóc del parer que Podemos pugui arribar a rompre el seu actual sostre electoral; ha tocat sostre i ho ha fet per una raó senzillament demogràfica: el nombre de joves és el que és, limitadíssim, perquè, a més de l'emigració, fa anys que la taxa de fecunditat espanyola és de les més baixes del món. Potser faig una interpretació molt determinista de la demografia, influït per les darreres lectures dels llibres d'Emmanuel Todd. Puc anar errat.
Tant el PSOE, a l'inici de la crisi, com després el PP, han gestionat Espanya pensant amb les generacions madures i velles, per això han estat immobilistes fins el moll de l'os. Lluny d'un compromís autènticament transformador, uns a l'esquerra, els altres a la dreta, van preferir els dos principals partits de la transició blindar les pensions, garantir l'euro, tranquil·litzar la Merkel i tenir contents als votants de tota la vida amb la confiança que els pensionistes serien els que ajudarien als fills i als néts. És significatiu, per exemple, que no s'eliminés el programa turístic per a gent major, l'Imserso, optant per afavorir un bon programa de beques i de formació pels joves.
Més de la meitat de l'electorat espanyol és captiu de la por, por a perdre el sistema de pensions, atrapat pel passat, resistent a adoptar nous models i estils de vida. A Menorca mateix, es podrien implantar nous models de mobilitat, gestió dels residus i del reciclatge, de la cultura... impera en canvi un status quo pel qual si es donen canvis es produeixen imperceptiblement, sense voler, a vegades degenerant.
Sempre hi pot haver un cataclisme imprevist, com que no es puguin pagar les pagues extraordinàries de les pensions o que la Seguretat Social faci fallida definitiva, que la Unió Europea mal cosida acabi rebentant, però dóna la impressió que els votants de tota la vida no modificaran, si així continuen les coses, les seves opcions partidistes. Amb aquests marcs ben fixats i immobilistes, s'explica el per què els joves estan desmotivats cada vegada més a anar a votar. Res els dóna esperança. Saben que és impossible canviar res. El vell ordre es resisteix a morir, el nou no té prou forces per néixer. D'aquí que estem tots empantanegats.
