Ens governen monstres. Aquest és el problema d'Espanya. No ens governen persones sensates, normals, preparades, amants del propi país. Ens governen autèntics monstres que només tenen el fanatisme, la mentida, el narcisisme, la venjança i l'odi en el seu currículum emocional. No volen arreglar els problemes, no volen pactar, no volen dialogar. Volen exterminar l'adversari, treure del camp de batalla polític tots aquells que no pensen com ells, pretenen imposar-se i guanyar per knock out. La demagògia és la seva arma principal. L'insult, el seu únic argument intel·lectual. I aquí hi ha la primera paradoxa. Cobren dels ciutadans a qui insulten, a qui humilien, a qui denigren públicament i en privat. I no s'aturen en la persona que creuen que ha comès una falta que no poden entendre ni perdonar. Tampoc tolerar. Fan extensible, amplien el seu odi, el seu furor, la seva voracitat monstruosa a les persones que les envolten, que les han criat, que estan o que han estat al seu costat. I ho fan amb total impunitat, sense que ningú els demani comptes. Sense que cap jutge o fiscal entri d'ofici. Sense que els mitjans de comunicació moralment corruptes els reprenguin. Són omplerts fins i tot de repugnants víctors per part dels integrants de la seva tribu primitiva i excloent com si fossin gladiadors que han lluitat a l'arena o guerrers que s'han jugat la pell en perilloses i cruentes guerres.
I no, no ho són. Només són monstres covards i pusil·lànimes que destil·len la seva bilis fastigosa amagats dins torres de vori o mimetitzats amb televisions de plasma o ocults rere les paraules escrites i projectades arreu per les noves tecnologies.
Ens governen monstres i aquest és el mal més gran que té en l'actualitat Espanya. Monstres com ara Carlos Iturgaiz. L'eurodiputat espanyol del Partit Popular Europeu i expresident del Partit Popular del País Basc va publicar, el passat vint-i-set de maig, una piulada monstruosa en el seu compte de Twitter: «Yo también quiero ejercer mi libertad de expresión para decir a todos los que han pitado el himno nacional de España que son unos hijos de puta».
2 Els monstres rallen així. Ho fan mitjançant insults. Són com el ca rabiós que bava. A tort i dret. I no insults qualsevol. Els pitjors insults que els éssers humans han inventat i que provenen del més pregon i obscur del territori dels monstres. L'eurodiputat -ho he tornat a escriure per fer notar la seva condició de polític en actiu, de servidor públic que cobra dels ciutadans del seu país i que pot dur el tren de vida que duu gràcies als impostos que paguen aquells a qui insulta i denigra públicament- no s'ha atrevit a insultar els responsables de la xiulada a l'himne nacional espanyol. Mesquí i monstruosament covard, ha insultat les dones i, en concret, les dones que han estat mares i que tenien un fill que xiulava a l'estadi Vicente Calderón de Madrid o un fill o una filla que xiulava davant la televisió (que aquests xiuladors encara van ser més, tal vegada milions). Carlos Iturgaiz va insultar les dones i va insultar les mares. És el pitjor pecat que pot cometre una persona. I, qui el comet, deixa de ser persona i passa a la categoria de monstre. Sí. Ens vénen a veure massa monstres i, la majoria, han adoptat l'aparença de persones normals.
Una mitjanit d'agost amb lluna plena em vaig trobar Carlos Iturgaiz a Menorca. Veníem de sopar a Sa Lluna i vam fer el camí junts, a una prudent distància, pel passeig marítim de Cala Galdana. El polític basc anava acompanyat de dos guardaespatlles, de la seva dona i de dos amics seus de Ferreries. Era l'època del terrorisme d'ETA. Carlos Iturgaiz, em va semblar un home noble que sacrificava la seva seguretat, la seva intimitat i la dels seus, a canvi de lluitar contra el terror, contra la violència; de lluitar a favor de la llibertat, de la democràcia. Tal vegada vaig recordar fins i tot la frase que havia pronunciat José María Aznar -un altre estiuejant habitual a Menorca per aquelles dates- i que, Carlos Iturgaiz havia repetit moltes vegades: «En ausencia de violencia se podrá hablar de todo». Ha cessat la violència i no es pot parlar de res. Els cantants són denunciats per les seves lletres, els tuitaires són jutjats pels seus piulets i, per acabar amb els exemples, els afeccionats al futbol que fan ús de la seva llibertat d'expressió són insultats. Ens van enganyar. Ens van mentir. Jo no sé xiular i mai no cremaria cap bandera. La part positiva és que el monstre s'ha tret el polo d'una caríssima marca estrangera, s'ha descordat el cinturó de les bermudes i, amb un rot fètid amb retorn de caldereta de llagosta, ha mostrat la seva veritable naturalesa. La de berguiner de la política. Berguiner és un anglicisme menorquí que significa barquer. Prové per derivada de l'anglès bargain. Contracte que fa el passatger amb un barquer perquè el dugui a l'altra banda del port. Així mateix, quan érem anglesos, fer un berguin era contractar els serveis d'una prostituta.
