Hi ha mil formes de viure una vida. N'hi ha que són millors i d'altres que són pitjors, n'hi ha de més llargues i d'altres que són més curtes, però on no hi ha dubtes és en el fet que tenim quasi l'obligació de viure intensament el que ens toqui intentant gaudir de cada segon com si fos el darrer. Ja sigui pujant l'Everest sense ajudes dues vegades en quatre dies, deixant tot enrere i donant la volta al món o, més simple, intentant que cada petjada que deixes a la terra ajudi als que més tard o més d'hora faran el mateix camí o al manco, un de similar.
Aquest és el cas del periodista Carles Capdevila. Vaig tenir la sort de conèixer-lo abans com a mestre, quan jo no era més que un cul inquiet a Barcelona que es volia menjar el món del periodisme. Record que era el primer dilluns de setembre després de les vacances d'estiu i tornar a Barcelona havia sigut molt dur emocionalment perquè ja sabem que Menorca es gaudeix molt i millor aquella mena de treva que se'ns dóna després de les festes de la Mare de Déu de Gràcia quan el turisme poc a poc marxa i quedem els de sempre. Un petit estiu dins l'ocàs de l'estiu. Platges quasi buides, cap necessitat de preocupar-te per reservar a un restaurant, menys trànsit o al manco de més qualitat...
La meva primera hora de classe de quart de Periodisme va començar a les escales de la Facultat quan no eren ni les 7.45 i sentia música a les totes. «Una rave post vocacional?», vaig pensar però la melodia que sonava era tranquil·la i molt alegre. Enganxava. Animava.
Aquella va ser una de les poques vegades en les que he arribat el primer enlloc. A l'aula m'esperava un home canós de somriure càlid i d'entrada, poc xerrador. Com sol passar en aquests casos, quan dius que ets de Menorca tot canvia. La música seguia sonant a les totes mentre anaven arribant més ànimes en pena com jo, tal vegada més insensibles a la música. La cançó era «Alegria» d'Antònia Font.
En la seva presentació ens va deixar clar el que amb els anys no ha estat més que una constatació d'allò que vam descobrir. Carles Capdevila era una d'aquelles persones especials no pel que fan sinó pel que fan sentir a les persones que tenen al voltant. Amb la fortuna que ell era un altaveu dins del món de la Comunicació a aquest país.
Amb els anys ens vam retrobar passejant per Maó i em va reconèixer. He seguit l'evolució de la seva maleïda malaltia a través de les xarxes socials no com un esprint cap a la mort sinó com una oportunitat, en cada publicació que feia, en deixar clar el seu compromís amb la vida. Amb la viscuda i amb la que els hi tocarà viure als que vindran. Un exemple, dels que ja no queden.
