A tots ens agradaria deixar a les properes generacions un món més just i solidari, en el qual no hi haguessin ni injustícies, ni dolor, ni greuges. No tenim a l'abast brindar aquesta herència als nostres estimats, però –de vegades- només fa falta propiciar un gest. A na Isabel, la meva amiga, li aportes qualsevol petita millora en el quefer quotidià, i se l'il·lumina l'espai. El seu jardí és complicat, la diversitat funcional i la manca d'accessibilitat en la ciutat són dos grans enemics, alts com a males herbes. De sobte, d'un gest tan senzill com humà, li neix la possibilitat.
Fa uns dies, en una botiga de roba de Sa Ravaleta de Maó, van ajudar-la a poder-hi entrar. L'esglaó no li deixava fer-ho sola. Les dependentes, es van comprometre a sol·licitar als encarregats la rampa d'accés. A l'endemà, na Isabel els hi va dur una carta d'agraïment.
Poder gaudir de les condicions d'accessibilitat necessàries perquè els espais d'ús públic, els serveis i els processos de comunicació garanteixin l'autonomia i la igualtat d'oportunitats de les persones és un dret, establert per Llei. Però massa vegades, per assolir-ho, és necessària la voluntat i la conscienciació dels directius. El compromís mostrat per les treballadores, el sol posat, ja són empremtes que mai s'esborren.
Per sort, demostracions d'afecte n'hi ha constantment. Un missatge privat, una conversa, una ma disposta a aixecar-te, una abraçada. L'amor, només cal saber-lo veure.
