No form part dels milions de persones que diumenge vespre es van seure amb «Masterchef». No vaig olorar ni albergínies, ni caldera ni panadera, ni tampoc els panellets. Em vaig decantar pel seguiment de les primàries socialistes, tot i que qualcunes declaracions, i els debats dels informadors més rancis, també m'oferien un bon show. La realitat, inesborrable, és que aquesta vegada la votació s'ha sustentat en la veu dels militants.
Tornant als cuiners amateurs, opinaré del tastat en d'altres ocasions. Me pareix un gènere d'entreteniment que documenta moments sense un guió previ, carregat d'ocurrències, de vegades ridiculitzant un elenc fins ara desconegut. Hi ha tendència al dramatisme, fixant l'aspecte conflictiu entre els participants, un panel de jutges, el concepte d'immunitat i la eliminació per episodi. Un món real sustentat en la quotidianitat simulada. En els realitys, el lloc actua com un personatge més, i no inclou la recerca de la identitat.
Ni m'ha sorprès el resultat, ni consider important la publicitat que se'ns facilita a través d'aquests tipus de programes. Milions d'espectadors, sí, com tants i tants programes anteriors que no han provocat ni un sol encontre de profit. Què esperàvem d'un gènere que no és informatiu, ni educatiu, ni social, que no treballa el comportament?
Deixant de banda l'episodi patriota. Què ens diuen aquest tipus de reality show sobre nosaltres mateixos, espectadors darrere de la pantalla?
