Quan faig una estada a l'estranger i dic que som de Menorca no aconseguesc gaires complicitats. És igual que aquesta afirmació hagi estat feta a Venècia o a Nàpols i, mentre ha estat pronunciada, hagi pensat en els milers d'italians que caminen desorientats pel Camí de Cavalls cap a Cala Mitjana o que omplen els carrers, les places, les botigues i els restaurants de Ciutadella o de Maó. Menorca provoca un somrís cortès i poca cosa més amb l'afegit de la feliç i frugal excepció. Passa el mateix si vas a Gran Bretanya, a França, a Alemanya o travesses l'antic Taló d'Acer i t'endinses per les terres de la freda i catòlica Polònia. Poca gent d'aquests països estrangers coneix Menorca o ha estat a Menorca. Molts britànics, per exemple, hi han viatjat, però és com si l'avió els hagués deixat damunt el terrat d'un hotel clavat com un queixal mineral a la costa i un ascensor els hagués davallat directes a l'arena de la platja.
Ara, quan vas per aquests estats esmentats i dius que vius a Barcelona, la reacció és més emotiva, efusiva i entusiasta. La majoria de la gent estrangera dels països esmentats sent un alleugeriment confirmat i comença a parlar d'immediat del clima, de la ciutat, de la gent, de les platges, del Barça, de les experiències viscudes, de la intensa vida nocturna, dels monuments, de les universitats o dels edificis visitats. I és que Barcelona, sobretot des de la celebració dels Jocs Olímpics, s'ha convertit en una urbs coneguda, apreciada, visitada -massa visitada, pensam els residents- i valorada a tot el món.
En canvi, quan viatges per Catalunya i dius que vius a Barcelona no aconsegueixes gaires complicitats. És igual que els catalans que viuen a les comarques dels Pirineus, al delta de l'Ebre, a la Costa Brava o a la mateixa Barcelona o a la resta d'aquesta gran nació sense estat, es tornin bojos per l'equip de futbol més representatiu de la ciutat, que omplin els carrers, les places i les botigues de la seva capital, que venguin a fer feina a les seves empreses i a les multinacionals que hi estan instal·lades o que acudeixin als molts concerts de rock, d'òpera o de música clàssica, o que col·lapsin les vies interiors participant en multitudinàries i festives manifestacions polítiques, reivindicatives o sindicals. Arrufen el nas quan els dius que vius a Barcelona i et miren com si et diguessin què coi hi fas a la ciutat podent viure a Menorca?
Ara, quan vas allà on sigui de Catalunya -Barcelona inclosa- i dius que ets de Menorca, que hi has nascut, llavors passa a l'inrevés que a l'estranger: notes una simpatia, una complicitat, unes experiències comunes viscudes relacionades amb la gastronomia, les platges, les festes, la tranquil·litat i l'hospitalitat dels seus apreciats habitants. Passa de tant en tant i amb una freqüència regular. La setmana passada em va succeir quan vaig dur el ca a vacunar. El veterinari estiuejava a Menorca des que era petit amb la família i em va parlar meravellat d'indrets secrets que mai no he visitat encara que, per no semblar poc menorquí, li vaig dir que coneixia com el palmell de la meva mà. Divendres dotze de maig vaig participar en la desena edició de Poesia a les Caves que se celebra a la primavera a Sant Sadurní d'Anoia. Em va tocar recitar a les Caves Recaredo del carrer Tamarit. Bé, el propietari va voler parlar amb mi abans de començar i, el primer que em va demanar, va ser si era menorquí. Es veu que el pare d'Antoni Mata va fer el servei militar a La Mola de Menorca i va jugar a futbol amb la Unió. En guardava un record fantàstic i estava molt agraït a l'hospitalitat rebuda per part dels menorquins. Antoni Mata forma part de la tercera generació de productors de vi escumós. El seu avi, Josep Mata Capellades, es va iniciar l'any 1924 en el món del cava com a desgorjador i elaborador professional. A pic i pala, va encetar la construcció de les caves tot just davall ca seva situada al centre de Sant Sadurní d'Anoia. Els seus descendents han aconseguit situar els seus productes al màxim nivell internacional. La revista especialitzada alemanya «Falstaff» ha inclòs Turó d'en Mata de Recaredo al llistat dels deu millors vins escumosos del món. El diari «El País», en un extens reportatge, va batejar Recaredo com al Temple del Cava. He llegit els meus poemes en una fortalesa militar, davant una peixateria extinta, en el pati d'un hotel sofisticat, entre les runes d'un castell abandonat, en el temple de la poesia barcelonina, en una llibreria de nom impossible… Són pocs indrets després d'un escàs any des de la publicació de «L'illa dels arbres vençuts». El món de la poesia s'assembla al món del vi. Per açò, aquest festival organitzat pel poeta Santi Borrell, la regidoria de Cultura de Sant Sadurní d'Anoia i les caves tradicionals i artesanals del municipi (amb l'excepció de les industrials Codorniu i Freixenet) té aquesta atmosfera de naturalitat, autenticitat i sofisticació que només poden tenir els grans esdeveniments culturals que tenen lloc al voltant d'aquesta gran urbs que és Barcelona. Recaredo, el nom del pare del fundador i excavador Josep Mata Capellades, és nom propi d'home. Prové del nom personal germànic Recared i, la versió catalana, calca el nom.
