No és 8 de març, però escriuré de dones. Deu anys, que caminen així: 71, 84, 68, 85, 67, 57, 57, 59, 64 i 53. En el 2017, ja són 25 les assassinades per la violència masclista, més 5 fillets. Un temps en que els Plans d'Igualtat que han aprovat nombroses institucions, no s'han traslladat en recursos efectius. Les reivindicacions populars demanen una formació crítica de les persones, indistintament del seu sexe, que es faci un seguiment empresarial de les pràctiques abusives i eradicar les diferències salarials.
No hem avançat suficient, sembla que d'aquesta època només en podem extreure una sèrie de discursos, documents i disposicions legals que s'han omplert de «tots i totes», «benvinguts i benvingudes»... o aquell castellà de «compañeros y compañeras». De vegades, arribem a expressions ridícules, dubtem si fan més visibles la necessitat d'un tracte igual o discriminen. En lloc d'oferir-nos presència, perverteixen la llengua.
Necessitem una lluita efectiva per a poder parlar de verdadera igualtat ja que aquesta situació no afavoreix ningú, ni tant sols als homes. I si feu un estudi d'aquells que tant vos agraden, però en doneu a conèixer els resultats i poseu en marxa les correccions? Són iguals en els vostres espais els homes i les dones? El tracte, entès de salari, de conciliació, d'oportunitats, de càrrega...? Vigileu les contractacions?
Mentrestant, les netejadores de l'aeroport segueixen sense cobrar. Ni estabilitat.
