No és difícil aconseguir l'èxit, el difícil és merèixer-lo». Si vol que la victòria a les presidencials franceses (enveja de votar el president del teu país, aquí no ho podem fer!) no se li pugi al cap, Emmanuel Macron hauria de tenir present aquesta frase d'Albert Camus.
Quines jornades magnífiques la setmana passada a Sant Lluís, la vila menorquina d'on emigraren a Alger els avis materns del premi Nobel! Moltes coses interessants els ponents van dir del personatge. En destacaria, sobre totes, la seua voluntat insubornable de servir la veritat. La funció de l'intel·lectual no pot ser sinó aquesta: esdevenir la veu dels qui no tenen veu. Sempre a la recerca de verificar els fets, unir els homes contra la injustícia i salvar-ne així la dignitat, combatent per la independència front a la concentració d'interessos dels mitjans que fabriquen l'opinió. Deia també que el bon periodisme és el que treballa a llarg termini i no es deixa endur per les aparences de la immediatesa. Hi ha avui tant de periodisme de connivència, tan proper al poder, que l'exigència d'una premsa crítica és imprescindible per assenyalar la qualitat d'una democràcia.
L'espanyola no pot estar més avall. Com deia l'autor de «L'home revoltat», «contar malament les coses és incrementar les desgràcies del món». Mentre el patiment domina al Mediterrani amb el nihilisme fanàtic i estam instal·lats en el relativisme moral, Camus advoca per un acte de rebel·lia permanent. «La mesura que neix de la revolta només es pot mantenir per la revolució». Però no ens enganem: l'autèntica revolució passa, primer, pel cervell de cadascú, individualment.
Es parlà del món hel·lènic i els seus mites: Prometeu o el foc de la intel·ligència robada als déus; Nèmesi, filla de la Nit; Cosmos i Caos; Antígona o com desobeir les lleis injustes; Euphorion o la doble unió masculí-femení, Orient (passat)-Occident (present), Nord-Sud; Janus i el temps; Laocoont i l'antagonista, contra els dogmatismes i els totalitarismes; Sísif, per a qui els déus havien pensat que el treball inútil i sense esperança era el càstig pitjor... S'entén que, lluny de decaure com a narracions antigues, els mites clàssics es lligen amb ulls actuals. De les sensacions a les imatges i de les imatges als conceptes.
Camus, com les persones sàvies, pensa que la vertadera pàtria de l'home és el llenguatge. I «entre la immortalitat i la terra de la pàtria, Ulisses tria la terra i morir en ella. Una dignitat tan gran avui ens és estranya».
