La guerra contra Jugurta

Segurament, la figura del rei de Numídia i les seues trifulgues amb Roma no són gaire rellevants dins el conjunt de la història antiga, però Sal·lusti, que va ser polític a l'ombra de Cèsar i governador d'Àfrica Nova per un breu temps –suficient per tornar a la metròpoli amb prou riqueses per comprar-se una finca on retirar-se-, va emprar l'experiència personal per, al contrari del que fou la seua vida i carrera política, escriure sobre la recerca de la uirtus (compendi de les qualitats posades al servei del bé comú) i la visió pessimista davant la corrupció generalitzada del seu temps.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

En efecte, seguint l'estudi de X. Patiño, en aquella República romana, fonamentada en els usos tradicionals i ja a les acaballes, s'enfrontaven, d'una banda, els cabdills del poble, que desitjaven la transformació de les estructures republicanes en benefici d'ells mateixos, i, de l'altra, la noblesa senatorial subornable, incapaç de governar, corrupta i disbauxada fins al moll dels ossos. Amb una casta dominant ancorada en temps pretèrits, que no volia cedir cap dels seus privilegis. Omnia Romae uenalia esse («a Roma tot estava en venda»), Jugurta ho sabia i se n'aprofitava.

Fidels, idò, a l'esperit romà, en l'actual Hispania, que ara en diuen alguns la nació més antiga d'Europa (!) i altres nació de nacions (?), l'immobilisme dels qui ens governen, i dels qui els han deixats governar, s'entén per la defensa a ultrança de vells i omnipresents privilegis oligàrquics. Immobilisme, malgrat Rajoy, no és estabilitat. Pesa com una llosa, però vol tapar amb ella una corrupció sistèmica, que només es podrà acabar si la plebs hi planta cara, forta i unida. Tanmateix, aquí com a Roma, la feblesa i deixadesa de les classes populars i les picabaralles dels partits que diuen representar-les aboquen a una decadència inexorable.