L'historiador Gai Sal·lusti Crisp (86-35 aC), senador i tribú de la plebs, va viure un dels períodes més convulsos de la història de Roma: la decadència que va seguir la mort dels germans Grac i els darrers anys de la República. «La conjuració de Catilina» i «La guerra contra Jugurta» són els dos textos més complets que se'n conserven. He pogut llegir el segon a partir de la traducció feta per Xavier Patiño Garcia per a l'editorial Adesiara dins la col·lecció Aetas, que publica textos de l'antiguitat clàssica. El professor de l'IES Cap de Llevant de Maó hi fa una introducció excel·lent i unes anotacions que permeten assaborir millor aquest clàssic.
Segurament, la figura del rei de Numídia i les seues trifulgues amb Roma no són gaire rellevants dins el conjunt de la història antiga, però Sal·lusti, que va ser polític a l'ombra de Cèsar i governador d'Àfrica Nova per un breu temps –suficient per tornar a la metròpoli amb prou riqueses per comprar-se una finca on retirar-se-, va emprar l'experiència personal per, al contrari del que fou la seua vida i carrera política, escriure sobre la recerca de la uirtus (compendi de les qualitats posades al servei del bé comú) i la visió pessimista davant la corrupció generalitzada del seu temps.
En efecte, seguint l'estudi de X. Patiño, en aquella República romana, fonamentada en els usos tradicionals i ja a les acaballes, s'enfrontaven, d'una banda, els cabdills del poble, que desitjaven la transformació de les estructures republicanes en benefici d'ells mateixos, i, de l'altra, la noblesa senatorial subornable, incapaç de governar, corrupta i disbauxada fins al moll dels ossos. Amb una casta dominant ancorada en temps pretèrits, que no volia cedir cap dels seus privilegis. Omnia Romae uenalia esse («a Roma tot estava en venda»), Jugurta ho sabia i se n'aprofitava.
Fidels, idò, a l'esperit romà, en l'actual Hispania, que ara en diuen alguns la nació més antiga d'Europa (!) i altres nació de nacions (?), l'immobilisme dels qui ens governen, i dels qui els han deixats governar, s'entén per la defensa a ultrança de vells i omnipresents privilegis oligàrquics. Immobilisme, malgrat Rajoy, no és estabilitat. Pesa com una llosa, però vol tapar amb ella una corrupció sistèmica, que només es podrà acabar si la plebs hi planta cara, forta i unida. Tanmateix, aquí com a Roma, la feblesa i deixadesa de les classes populars i les picabaralles dels partits que diuen representar-les aboquen a una decadència inexorable.
