Aquests dies he llegit un estudi que deia que els espanyols perdem el 30% de la jornada de feina. Sembla que són les reunions inútils, les gestions personals, la suma reiterada de pauses, rallar amb els companys o entretenir-se amb el mòbil i les xarxes socials. Encara hi ha empreses, i la pròpia administració, que descuida que els seus treballadors li donin al m'agrada mentre són al lloc de treball. La xifra, m'atordeix.
Examinar el document m'ha fet veure la necessitat que tenia de badar les vacacions. Deixar –cinc dies complerts- de ser productiva en tots els àmbits, instaurar un ritme sense presses, de percebre les hores només amb l'existència. Rompre amb aquell compàs que escriu que no som prou bons si no som rendibles. De fer només el que et ve de gust. Perdre'l. Ser l'ama i senyora del pinar, de l'arena, dels llibres, o de l'aigua de la platja. Paradoxalment, diem que el temps passa molt de pressa, que vola, quan anem amunt i avall sotmesos als horaris. El vivim a una velocitat que no es permet deixar la nostra empremta per allà on passem, d'escoltar activament l'altre.
Qui decideix com ocupem el temps? Perquè ens omplim de la teoria que narra que hem de viure el present, que s'ha d'aprofitar la vida, que és curta, però som fletxes de la pressa.
No sé per quin motiu, però aquestes vacacions he gaudit de la quietud i el silenci, d'un batec del cor que em diu que és així quan es fabriquen els somnis. Moments d'or.
