«La noia que va sortir d'un quadre de Botticelli»

La narrativa menorquina no està en posa. L'editorial Pagès, de Lleida, acaba de publicar «La noia que va sortir d'un quadre de Botticelli», un nou 'constructo' narratiu que ha coronat el jurista i novel·lista alaiorenc Josep M. Quintana. Igual que succeeix en «Els herois de la nit» o en «Els Clark», aquesta novel·la presenta una trama argumental molt ben fermada i cimentada. Totes les peces al capdavall encaixen com en aquells jocs d'arquitectura de fusta de la nostra infància, la qual cosa comunica al lector una gran solidesa. Hi trobam també alguns trets característiques de l'obra narrativa de l'autor («Els Nikolaidis», «Les revolucions perdudes», «Ningú no pot enganyar els morts»...), que, títol rere títol, basteix un caleidoscopi del país a través del temps: domini del context històric, de les circumstàncies que, mogudes per l'atzar de la vida, intervenen en la configuració del seu destí; vida i mort s'encavalquen com en el rerefons de les grans novel·les del XIX; combinació d'escenaris cosmopolites (París, Barcelona, Istanbul, Londres...) i locals (Menorca, Maó, 'son Fraulí'...); una decantació indissimulada per la burgesia il·lustrada i liberal, pel món del dret, de la política, de la cultura (en aquesta novel·la açò es comprova en la figura del Dr. Vilardell); control del desenvolupament temporal, que ajuda en la lectura avançant i retrocedint sense una monòtona linealitat.

Més que un aire de novel·la negra relatiu a un crim no consumat, que també, hi predomina el gènere històric: pistolerisme als carrers de Barcelona, Dictadura de Primo de Rivera, República i Guerra Civil.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Podria semblar que els personatges d'aquesta novel·la són massa predictibles si no fos que l'impredictible és la vida mateixa. Que en Toni Canals acabi afusellat a la paret d'un cementeri de Madrid, després de passar de Barcelona a Saragossa, on el general Cabanelles el posa sota la nit de les seues estrelles, i després a Burgos, i a la França concentracionària dels vençuts, per acabar pres per la Gestapo..., seria inversemblant si no fos perquè peripècies com aquesta es van poder esdevenir durant aquells anys convulsos.

Diuen que la finalitat del storytellyng en contar històries és aportar sentit a l'existència humana, relligant esdeveniments; fer-nos entendre millor qui som, d'on venim, a on anam..., mentre transfereix coneixements i valors.

Crec que estam davant un artefacte narratiu que podria esdevenir un potent guió cinematogràfic: un gran fresc històric. No debades, tenim prou distància temporal per a construir-lo. La ficció que ens presenta la realitat amb força eficàcia.