Un equip redactor, una ponència marc, un projecte polític, un líder que posi cara, tants militants fent campanya com futurs càrrecs... no m'agraden gaire els congressos. Sempre m'han recordat aquells encontres nacionals que es diuen del benestar. Sí, els de la vida bona, de la intel·ligència emocional i la superació, vendes dels qui es dediquen a l'auto ajuda. Com les tècniques del treball o l'art de les tancades, que pretenen provocar una pluja d'idees i que es regeixen pels mateixos patrons. Sense filosofia, sense pensament.
En els congressos polítics tot està dissenyat, menys el resultat. A cal PP Balears, hi ha dos candidats a presidir el partit. En Company sembla que guanya les enquestes, amb lluita interna i acusacions de joc brut incloses. Si apostéssim qui és el preferit de l'esquerra, reiniciaria en Bauzá. A l'endemà, guanyi qui guanyi, el missatge serà d'unitat. Fan créixer l'ego propi.
Del PSOE, val més no dir.
Jo crec que les millors primàries d'un partit són les qui abracen la diferència, les qui aposten per fer-la créixer. Compostes d'un equip plural, perquè treballaran per majories diverses. Que hi hagi lideratges corals, capaços de connectar amb la diversitat de la societat que es vol representar.
Frasejant Albert Camus, «trobar un sentit a la vida és la més angoixosa de les preguntes». El títol serà qui ha guanyat, quan el que hauria d'oferir el congrés és una direcció i un rumb per la ciutadania. I d'açò, res.
