La ràbia dels capsotis

«Com pot ser», preguntaven a George Lakoff (vid. «No pensis en un elefant», 2004), «que hi hagi cap pobre que voti per Bush si els perjudica de mala manera». El catedràtic de Lingüística a Berkeley, expert analista del discurs polític, explica que és un error intentar raonar per què interessa més als pobres dels Estats Units no votar el Partit Republicà. El que la gran majoria vota són «valors», associats a les «identitats» de cadascú i açò té més a veure amb marcs conceptuals prefixats que no amb la lògica. Vegeu-hi el triomf de Trump o el de Rajoy a Espanya. Emmarcar és triar el llenguatge que es correspongui amb la visió del món d'un mateix, però no es tracta només d'una qüestió de llenguatge tot i que les idees són fonamentals i la llengua n'és la portadora, les evoca. Així que quan asseguren que «España ha salido de la crisis» diuen allò que milions d'espanyols volen sentir, independentment que les xifres d'endeutament públic (1,114.840 bilions d'euros, segons dades del Banc d'Espanya) arribin a rècords històrics i no paren d'incrementar-se (fins al 3'9% d'augment respecte a l'any passat).

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Per a l'Espanya Una, Grande y Libre, el procés català cap al reconeixement del seu subjecte polític és presentat com a «deriva sobiranista», «órdago catalán», «desafuero secesionista», «locura de Mas», «invento de unos líderes políticos al servicio de sus intereses», «lío que divide a los catalanes». Si afalaguen «valors nacionals», no importa que aquestes expressions no resistesquin una mínima anàlisi de realitat: qui i què divideix realment la societat?, és la llei «igual per a tothom»?, quin és el demos de Catalunya?, es pot obligar a sentir-se Nación a qui no se'n considera?

Ara i adés, el poder (substantiu) és la força; en canvi, el verb poder obre perífrasis de possibilitat, ergo de llibertat. Qui són, idò, els capsots en aquest Estat immobilista?