Hi estanys avui ben plens de llot. Són els que reben els fangs de la corrupció, i n'hi tanta! Tanta que l'Estat espanyol n'encapçala la llista europea. L'home és venal, tothom té un preu, és egoista la natura humana..., et diuen els qui s'hi han lucrat o amb el seu vot ho consenten. En democràcia, si constates que et governen lladres, consentir que continuïn guanyant els mateixos és cosa d'imbècils. Tot i que són multitud els qui es deuen trobar a gust dins el merder, com els escarabats de bolla.
En temes de corrupció diuen els experts que s'ha de mirar en primera instància el finançament dels partits; que polítics i diners mantenen una relació promiscua. Sí, però no. No tots són iguals, però sí que és el cas d'un sistema que ostenta el poder amb sentit patrimonial indiscutible. En el cas espanyol de tumefacta monarquia bipartidista, PP (Gürtel, Púnica...) i PSOE (fons europeus a Andalusia...). En el cas català, la CiU l'oasi del 3 per cent i també el PSC del Pretòria. El cas Palau mostra com uns i altres s'assemblen; tanmateix, els mitjans que focalitzen les connexions de Millet amb Convergència passen de puntetes sobre la relació de l'espoliador del Palau de la Música amb el partit d'Aznar i la FAES. Així es construeix el consens i roda el món.
De molt temps ençà (ai, aquell referèndum OTAN!), una sensació de trampa s'imposa. D'on sortiren els diners que PSOE i PP invertien en les campanyes respectives (grans mítings d'autobús i paella, grossos desplegaments mediàtics en mitjans favorables, crèdits bancaris de favor, etc.). Avui qui ho vulgui saber ho sap. Feien trampa; encara en fan. No s'han invalidat els seus resultats. No han tornat els doblers. I molts delictes han prescrit. Pobra democràcia.
