Amb el mot «bàrbar» els grecs designaven aquell que està privat de paraula, de «logos», que també significa raó. Per al món hel·lènic, etnocèntric, els qui no parlaven grec (i no pensaven com ells), els no-grecs rallaven (no «parlaven») un infame bar-ber-bar o bla-bla-bla. Així que açò del pensament únic no és d'ara i les identitats excloents tampoc. El nacionalisme impositu, com els de Marine Le Pen i de la FAES d'Aznar, situa per damunt de tot la unitat i un ordre social i moral estàtic i autoritari.
Qui té poder imposa el seu relat i si aquest és hegemònic, passa que qui en discrepa és heretge i mereix que se'l separi i estigmatitzi. En dictadures senzillament se'l tanca a la garjola o se l'elimina d'un tret al cap. Al capità Joan Mercadal, (a) la Broma, un mariner maonès, el van afusellar a Palma, acusat d'encapçalar la revolta menorquina de 1810 contra els mals usos del govern espanyol després de dècades sota domini de Sa Majestat britànica al segle XVIII. L'acusació era falsa, però açò per a la justícia espanyola (vegi's l'oxímoron) no va importar gens. Es tractava de trobar un cap de turc (en aquest cas, un cap menorquí) i si no n'hi havia, se l'inventava. Per aixafar-lo. Amb el cap destrossat (símbol didàctic per escarni públic) va romandre el cadàver d'en Mercadal tot un dia exposat a la plaça palmesana del portal de Santa Catalina. Deia un cartell: «Se ha sentenciado por cabeza de motín, incendiario e insultador de las Armas del Rey». Poca broma! Ben a prop de l'indret on es va alçar el pal d'execució, és a dir al costat de l'església de Santa Creu i enfront de la Biblioteca de Can Sales, ahir hi hagué una ofrena floral silenciosa i autoconvocada. L'1 de març, diada autonòmica de les Illes Balears, coincideix amb la oficialment ignorada revolta menorquina. Mentre uns hauran celebrat la nostra esquifida miniautonomia, altres han volgut commemorar aquell aixecament popular.
En temps de postveritats, convé no deixar-se endur per l'opinió majoritària. Diuen que els que neden contra corrent són peixos vius, però són morts els qui se'n duu l'aigua riu avall i no s'hi resisteixen. De motius de revolta, avui n'hi ha a betsef, en abundància; també, ahir com avui, hi ha molta barbàrie i, de diàleg, gens ni mica. No sols entre Catalunya i Espanya. Digué Machado: «Para dialogar, preguntad primero y después... escuchad».
Demà divendres, al Cercle Artístic de Ciutadella, podrem escoltar la conferència de l'historiador Joan Pons Alzina sobre la revolta menorquina de 1810, tot incidint en l'aportació que en va fer el recordat Andreu Murillo.
