Taronja (313)

És mal de trobar. L'amor de les tres taronges? També. M'estava referint al teatre Maldà. És al carrer del Pi nombre 5, escala dreta, principal tercera. A Barcelona no hi ha molts de teatres en un principal. Quan ens disposam a accedir-hi a través de l'antiga entrada de carruatges del palau, en Sergi Marí passa de llis el portal i es dirigeix a la Basílica del Pi. Després ens el trobarem assegut al teatre al costat de la també directora, també menorquina, Aina Tur. El teatre és diminut. Abans he llegit una descripció en una revista de la ciutat: «Petita sala teatral habilitada per a espectacles escènics i musicals, ubicada al Palau Maldà. A mitjans dels 80, el músic Alfons Villalonga (hereu dels barons de Maldà) va adaptar una de les cambres del palau per fer-hi concerts. L'espai conserva la decoració de sala aristocràtica». Cadires arrapades a la paret, 3 portes i 3 fileres tot just davant l'entrada. Una lona de plàstic protegeix el terra de mosaic antic i miralls i quadres emmarcats amb vases daurades i molt vistoses contemplen l'escenari central com si fossin silenciosos i fantasmagòrics amfitrions. El nombre 3 té un significat amplificat. Hem vingut al teatre del Cercle Maldà a veure, a escoltar, una lectura dramatitzada de «L'amor de les tres taronges». La música en directe d'un saxo ens rep mentre el públic espera l'inici de la lectura i representació de la rondalla. Entre aquest públic, com mimetitzats, hi ha els actors. Són recognoscibles perquè van descalços i sostenen una taronja entre les mans. Aina Tur s'aixeca i fa una breu i acurada introducció. «Pels volts de Sant Antoni, una de les festes més actives de Mallorca, quatre autors es tanquen al Maldà durant un mes amb quatre directors diferents per treballar a partir d'una de les obres populars més importants de la nostra literatura: les Rondalles Mallorquines. Les rondalles van sorgir com a contes de tradició oral i popular, passats de pares a fills durant moltes generacions, fins que la gran feina de Mossèn Antoni Maria Alcover, firmada amb el pseudònim de Jordi des Racó, les va aplegar en 24 volums a partir del segle XIX». El cicle, coordinat per Catalina Florit, s'anomena: «Al cel mos vegem tots plegats». No ho puc evitar en un espectacle subvencionat pel Govern balear. Per què, mallorquines? No podrien haver estat englobades amb el nom genèric de rondalles balears? O, sí vols, rondalles universals? De fet, també existeix una òpera de Prokófiev sobre un llibret del mateix compositor rus, a partir del drama de Carlo Gozzi que està basat en un antic conte oriental. Les rondalles no tenen autoria ni, la majoria, tampoc tenen una situació geogràfica concreta. Aquest és el punt de partida de l'espectacle. Una altra vegada jugant amb el tres. La versió menorquina de «L'amor de les tres taronges» té 3 pàgines (també disposa de dues versions). La variant mallorquina 33. El conegut actor menorquí Àlvar Triay comença enfrontant de manera divertida aquesta duració. El fill del rei té nom. Es diu Bernadet. Es reparteix entre la gent del poble oli, farina i mel. Apareix una bruixa que llança una maledicció. Bernadet ha d'anar a cercar l'amor de les tres taronges. Dormirà a la casa d'un gegant (el nostre Drac). La dona del gegant ajudarà el fill del rei (les dones, a les rondalles, o són bruixes o són unes santes). Amb astúcia (la intel·ligència esquiva dels supervivents) aconseguirà que el gegant parli i reveli el camí, els obstacles que protegeixen el jardí i la manera de superar-los. Ha de galopar cap a llevant i allà trobarà un camp infestat de formigues, una canilla d'animals feroços i un falcat de serps. Bernadet es proveeix de blat i compra gerres i un ramat de bènes. Muny les ovelles i omple les gerres. Quan es troba les formigues les alimenta amb els grans de blat, quan es troba els animals feroços els assacia amb el ramat, quan troba les serps les atipa de llet. Gegants guarden el jardí. Tenen una característica. Quan tenen els ulls clucs, estan desperts. Quan tenen els ulls oberts, estan adormits. Bernadet els troba amb els ulls oberts. Camina com si dugués cotó davall la sola de les sabates i cull la fruita del taronger. Tres taronges. Ensopega i els gegants tanquen els ulls. Bernadet fuig. Els gegants exigeixen l'ajut de les serps, de les formigues i dels animals feroços. Com volen que persegueixin el lladre si ha estat l'únic que els ha alimentat? Bernadet té set. Obre una taronja. Apareix una donzella molt bella. També té set. Si no beu, es morirà. Bernadet no troba cap font i la bella dona es mor. S'atraca al palau reial. Torna a tenir set i obre una segona taronja. Passa el mateix. Finalment, enceta la tercera taronja. La tercera aparició és impactant i amb un toc contemporani. Bernadet dóna mitja taronja a la persona que ha sortit del suculent fruit i queden rendits a l'encant de l'amor de les tres taronges. La taronja és el fruit del taronger. La meva àvia materna, sàvia com dona de Drac, deia quan reclamàvem una taronja per sopar: «Es matí, or. Es migdia, plata. I, de nit, mata». Han passat els anys i he fet cas al seu consell. Encara que «Contemplar (o pensar en) l'amor de les tres taronges» signifiqui estar distret, divagar pensant en coses fantàstiques o inútils, a nivell personal m'han servit molt les ensenyances que se'n poden extreure d'aquestes llegendes menorquines, mallorquines, balears, universals que s'han pogut veure i escoltat al vell teatre Maldà de Barcelona.