Joan Triay ha jugat un paper important a la vida pública de Ciutadella. Sobretot en la capacitat que té per investigar fins al darrer detall en els expedients amb possibles actuacions irregulars. La seva actuació ha estat fonamental per destapar els casos Ciutadella Turisme (Citur) i la desaparició de l'expedient que ha provocat una sentència condemnatòria per part del jurat popular contra Antònia Salord, regidora de l'equip de govern que va muntar Avel·lí Casasnovas, el més corrupte (presumpte) de la història democràtica a Ciutadella.
Joan Triay és un personatge incòmode, fins al punt que tothom que ha estat en el seu punt de mira l'acusa de ser un implacable perseguidor. No només els polítics d'aquell equip de govern, sinó, per exemple, empresaris de bars per la seva exigència en matèria d'ocupació de via pública.
Amb l'Associació de Propietaris del Cementiri va actuar amb la mateixa contundència i al final va aconseguir l'anul·lació del contracte amb la funerària adjudicatària.
El seu perfil és el d'un fiscal que exerceix de polític local. La pregunta és: hi hauria d'haver un «Joan Triay» a totes les administracions públiques?
Alguns pensen que quan la gestió pública acaba als tribunals és un fracàs de la política. Jo pens que els fiscals i els tribunals hi són per fer la seva feina, per tant si hi ha irregularitats són les seves sales els espais per actuar. El que no es pot fer és utilizar els jutjats per fer política, sobre qüestions que s'han de resoldre en el debat a cada institució. La dinàmica d'enfrontament radical entre les opcions no ajuda a posar en pràctica aquesta diferència.
I més entre els polítics i els jutges hi ha els funcionaris, una figura poc valorada, però essencial per a garantir la confiança en les institucions.
