Joan F. López Casasnovas19/01/17 0:00
TW

Ho recordava David Fernàndez, periodista i activista social: a la dècada dels 90, cada cop que un insubmís no feia cas a la lleva militar forçosa practicava «una decisió unilateral contrària a la legalitat» d'aquell moment. Llavors, no s'esperava una «desmilitarització acordada» amb el govern espanyol; no s'esperava que els canvis caiguessin del cel. Semblantment succeiria amb la resistència als desnonaments: aquells bojos-utòpics-insubmisos perpetraven actes contraris a unes lleis, que tenien molt d'injustes. Ja havíem encetat la democràcia del 78 i ens deien que en democràcia es poden defensar totes les idees (no totes!) sense por al conflicte (democràcia implica conflicte) i que les lleis són emanades del poble per servir la societat i no per anar-hi en contra.

Però les paraules se les enduu el vent i, quan va ser l'hora de la veritat, s'imposà la llei que fan els més forts, els que manen, els que signen contractes florentins que sempre afavoreixen els mateixos. Feta la llei, feta la trampa. La Constitució és reformable, diuen; però els mecanismes de reforma són intransitables i la fan més blindada que els contractes de Castor o de les autopistes madrilenyes. La Constitució, per a ells, és una mena de Summa metafísica que tracta d'aspectes subtils com la diferència entre nació i nacionalitat (distinció desconeguda abans al diccionari de la RAE), la indissolubilitat de l'ésser nacional (un cos armat en vigila la química!), la igualtat entre els ciutadans (però uns més «iguals» que no altres), la indivisibilitat de la pàtria... I jo que em pensava que una pàtria era un país amb justícia! Anava errat: per tot on mir veig increments inclements de desigualtat entre persones, entre col·lectivitats, de gènere, de llengües, de religió, econòmiques, culturals, socials... Injustícia.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Una determinada casta, de demble espoliador des del temps del Conde-Duque de Olivares o d'abans i tot (aquest poder és anterior al concepte de nació espanyola, sorgida a les Corts de Cadis), administra l'Estat com un cortijo. Els qui dominen neguen el pa i la sal als subalterns. Hi ha una llengua supremacista i d'altres minoritzades fins a l'ofec; una cultural oficial d'Estat, que se superposa als folklores de províncies i els membres tribals d'aquestes «comunitats» encara han de pagar menjar i beure després d'haver contribuït als banquets reials; un individu sense responsabilitats civils que viu de ser qui és per dret de naixença (!); una església concordatària i d'altres tolerades; un relat uniforme difós per les veus de son amo...

Obediència o garrotades. Democràcia?