En Sebastià Pons Barber s'ho passava malament quan s'atracaven les festes de Nadal. Son pare era el sereno de Ferreries i agent municipal i es cremava les celles de nit escrivint gloses o codolades o poesies populars que acabaven cantant un esdeveniment tràgic o festiu o commemoratiu i que després venia en fulls i per quatre rals pels pobles dels voltants després de dur-les a imprimir a la impremta Domingo de Ciutadella.
Envoltat del fum de pudents cigarretes de tabac de pota lligades amb paper de fumar rostit també escrivia cada any, quan s'atracava el cap de la nova bèstia temporal, nadales, felicitacions de Nadal, que també duia a imprimir i que posteriorment repartia per les cases on havia prestat els serveis habituals de sereno, perquè eren pobres, molt pobres i aquells doblers finals acabaven de completar el minso sou d'una família nombrosa amb sis fills petits.
Els rics no tenen necessitat d'aixecar-se hores abans que surti el sol. Els pobres, en canvi… En Sebastià s'amagava quan arribaven les fulles impreses. Es feia fonedís. Sortia al carrer. Voltava pel pla de l'Església. Arruixava els cans amollats. Entrava d'estranquis dins el calabós i s'estirava damunt el catre. S'amagava dalt el porxo i es mimetitzava amb els lligalls de l'ajuntament. Observava bocabadat els retrats, penjats a les parets de la sala de plens i coberts de pols, dels pocs fills il·lustres locals. S'enredava amb les banderes, amb el sabre i el cinturó, amb la llauna de petroli per omplir els fanals urbans, amb la capa de macer, amb la gorra, amb les fundes, amb el capot, amb l'uniforme de guàrdia municipal, amb el revòlver, amb les claus del cementeri, amb les dues caixes per enterrar morts, amb les dues més petites per enterrar els albadets.
La veuassa paterna el treia de l'ensopiment. Sebastià, Sebastià… On s'ha ficat, aquest al·lot? La veu aguda i maternal l'entendria i l'irritava al mateix temps. Han arribat les nadales i ton pare vol que l'acompanyis. Quina humiliació. Pobres demanant a pobres per continuar sent pobres de solemnitat. Demanar caritat als rics, encara. Demanar-ne als pobres resultava encara més frustrant. Hi anava. Era obedient. Sempre el mateix ritual. Un bon Nadal, un somrís de compromís, unes poques monedes guanyades amb la suor del front o uns pocs arrugats bitllets de poc valor. I la vergonya. Sempre la vergonya. I no era un al·lot empegueïdor. La nadala. Llegida a aquells que no sabien llegir. Quasi cantada. Donada a mà a aquells més afortunats que sabien desxifrar el garbuix de lletres impreses que agafaven miraculosament significat amb la lectura. Nadales. No. Felicitacions de Nadal. No existia aquesta paraula allà, a Menorca; estic xerrant de l'any 1927, any amunt, any avall.
Felicitacions de Nadal a canvi de la voluntat. En castellà ho anomenen aguinaldo. En menorquí, en català, estrena, usat sovint en plural. Estrenes o doblers de nous o present de Nadal. Gratificació, regal en moneda o en espècie que es fa a algú per celebrar el començament d'una cosa, la primera notícia, una festa anyal, etcètera; allò que es dóna de més a més del preu contractat.
D'aquelles visites infantils a les cases del veïnat havia de néixer per força la promesa. No tornaré a ser pobre mai més. I, sobretot, no seran pobres els meus futurs fills. Quina sensació d'èxit, de plenitud. L'objectiu vital aconseguit passats uns anys.
No va ser l'únic d'assolir aquesta fita èpica formulada més pomposament en grans pel·lícules de Hollywood. Els al·lots i les al·lotes de les cases que el sereno glosador i el seu fill de sis, set, vuit anys visitaven també van abastar aquest objectiu humà: no passar mai més gana, no passar mai més fam. Com eren aquestes felicitacions de Nadal? Se n'ha conservada cap? Al llibre «Ses gloses d'en Joan Pons, es sereno vell», publicat l'any 2003, se'n poden llegir quatre. N'hi deu haver més entre els papers escrits a mà i després passats per la impremta un cop havien estat corregits per la seva dona Francisca. Què diuen? Transcriuré la més antiga titulada «Felicitació de Nadal» i que és de l'any 1908: «Ja fa un any, dia per dia, / com tots deuen recordar, / que els vaig venir a saludar / amb molt de gust i alegria. / Enguany va en maonès / sa meva felicitació / i an es públic s'ofereix / avui i sempre un servidor. / Pau, salut i harmonia, / i un poquet de capital / els hi desig aquest dia / tan solemne de Nadal. / Bones ametles i torró, / bons anous i un pollastret / bons dolços i cuscussó / i darrera un bon vinet. / Sa festivitat solemne / que mos han representat / d'aquest minyonet que és nat / que mos servesqui d'exemple. / De sa virtut i sa pobresa / no n'hem de tenir temor, / però s'odi i es rancor / hem de fer desaparèixer. / Com a públic funcionari / he tingut que molestar / clemència vull demanar / si es creuen en cap agravi. / Poden dispondre i manar / sense cap distinció. / Dins sa seva missió / tot el que pugui alcançar. / I aquest dia assenyalat / sols deman agraïment / que jo me'n 'niré content / amb sa bona voluntat. / Bones festes a passar / i que tot vagi de primera, / molt alerta amb sa gatera / que sol fer tambalejar.» No hi ha vergonya si et guia la il·lusió de tirar endavant.
