A Son Espases s'adaptaran 20 places per a familiars, ni clíniques ni hospitalàries. La decisió ha dut polèmica. En aquest tema, jo sóc d'aquelles que sol callar els retrets, perquè el simple fet de trobar-t'hi ja suposa un atac. No és només una qüestió d'entorn. No frivolitzem. Amaga moltes altres coses, situacions bones i dolentes, multitud d'emocions, que reduir la crítica només a la necessitat de sortir de l'espai hospitalari és molt poc conciliador.
Cadascun de nosaltres, malalts i acompanyants, tenim les nostres circumstàncies i necessitats, els nostres ritmes i gustos. El termòmetre també canvia. De vegades, ens convertim en una entitat sense afany de lucre, dispostos a ajudar a companys illencs que es trobem amb la mateixa situació. D'altres, ens cansa emparar més dolor i no ens mouríem de l'estudi. A Can Granada fa un estar d'àngels, on la conversa i el respir són confortables. Al pis de les entitats, m'hi vaig sentir com a casa, mimada. De Son Espases, ja vos ho dic, si l'estada fos per un nadó o per un fillet dels que he conegut amb càncer, ni m'hi mouria.
Aquestes places, més l'ampliació de 8 a 23 en la residència, més valorar la situació i la necessitat real després d'implantar el desplaçament d'especialistes a Menorca i la posta en marxa de la radioteràpia, sembla el més assenyat. I si una nova construcció no fos essencial?
Siguem pacients, que sembla que només els malalts tenim aquest costum. Ni blanc ni negre.
