Totes les nacions tenen els seus herois i encara que els espanyols diguin que no són nacionalistes, els veiem defensant protagonistes de l'Imperi dels Àustries o de la pèrdua de Filipines. Però no són gens coherents amb els fets quan aquest enaltiment no té traducció amb la sensibilitat envers el passat. Sovint l'Estat espanyol demostra ben poc amor al patrimoni històric d'aquells esdeveniments que tan pretén alabar.
És de tots sabut que Anglaterra conserva el vaixell Victory, que va ser comandat per lord Nelson, heroi de l'imperi britànic, mort a Trafalgar. La conservació del navili no és tant sols una manifestació del nacionalisme anglès sinó una pregona estima del poble d'Anglaterra pel patrimoni històric. Forma part dels esforços que fa el seu govern per conservar, catalogar i posar a l'abast de tothom els arxius de les administracions, entre les quals es troben els dels seus exèrcits. A Anglaterra, van agafats de la mà l'estima als herois, a Nelson, i al patrimoni museístic i documental.
Menys conegut és que Estats Units d'Amèrica, nació imperial, també conserva a Boston la fragata Constitution, que per cert, com el Victory, va navegar dins el port de Maó, el qual llueix net com una patena. I en els arxius de Washington es conserva la documentació de les estades de l'esquadró naval dels Estats Units a l'illa, que també, com a Anglaterra, es troben a disposició dels investigadors.
Pel contrari, en aquestes latituds nostres, em podeu dir quina peça de museu de l'imperi colonial espanyol del nivell del Victory i del Constitution és mostrat i estudiat? El patrimoni militar és víctima del mateix Estat que es vanta de ser patriota. Fa uns quinze dies, l'Armada va tancar al públic l'Arxiu Álvaro del Bazán, el qual es considera un dels fons documentals de tema naval més importants del món. La raó: manca de personal. Sense planificació i recursos humans la institució tanca les portes fins nou avís. Aquest és el vertader amor que professa l'Estat als herois.
En un llibre d'inicis del mil nou-cents sobre la Base naval de Maó consta que s'hi conservava un important arxiu, per aquesta raó fa uns anys vaig preguntar si aquest fons documental encara hi era. La resposta per escrit de l'Armada no em va aclarir si s'havia fet cap transferència de papers des de Menorca a l'arxiu del departament de Cartagena, al qual pertany Maó, o a Álvaro de Bazán. Fa poc em van dir de paraula, sense cap mena de precisió, que la Base, entorn dels anys noranta del segle passat, va fer una gran «buidada» de papers els quals amb camions van anar a la planta de residus de Milà. Potser no és aquest arxiu el que s'esmenta al llibre que va esperonar les meves inquietuds, el qual ha de contenir documentació dels segles XVIII i XIX sobre la construcció d'embarcacions en el port, però tal com van les coses bé ho podria ser. Açò és Espanya.
El passat dimecres el MENORCA anunciava que el Consorci del Museu Militar de Menorca treu a concurs la gestió de la fortalesa de La Mola amb unes condicions ben diferents a les que han regit fins ara. El termini de concessió passa de 12 anys a 4 i s'exigeix més econòmicament al concessionari i a les entitats que hi vulguin fer-hi activitats. Em demano, és engrescador per un inversor un termini d'explotació curt? Fa possible açò cap inversió? Té sentit exigir rendibilitats altes quan el sector cultural en prou feines es manté, cruixit per la crisi? Per altra banda, què fa el Consorci del Museu Militar amb els beneficis obtinguts de la concessió? Donada la importància europea de La Mola, seria lògic que l'Estat anualment i sempre, independentment de la concessió, hi consignés una partida per la seva conservació.
Tot fa pensar que l'Administració espanyola, en aquest cas l'exèrcit, no té en compte el país. Som dins un Estat on preval un patriotisme retòric i eixorc buit d'un veritable amor al patrimoni i a la història.
