Joan F. López Casasnovas08/12/16 0:00
TW

Montserrat Roig ens va deixar un bon grapat de novel·les; com a periodista, centenars d'articles, cròniques, reportatges i entrevistes, i, com a dona, el seu compromís ferm amb el feminisme i amb tota causa justa. Pens en aquesta extraordinària escriptora, que fa vint-i-cinc anys que va morir (i era tan jove!), després d'assistir a la presentació del llibre «Quaranta menorquins als camps d'extermini» del polifacètic Josep Portella Coll, incansable investigador en el camp de la història contemporània. Va ser precisament un treball documental de Montserrat Roig, «Catalans als camps nazis», que n'inaugurà la recerca. No hem d'oblidar, així mateix, la feina d'un altre investigador malauradament desaparegut en edat encara jove, l'eivissenc Xicu Lluy Torres, que ens feu conèixer «Els nostres deportats: republicans de les Balears als camps nazis».

Ara, l'historiador menorquí en recull quaranta-un noms i continua la feina d'elaborar-ne un Diccionari biogràfic de l'exili menorquí el 1939. Tot i que els noms d'una trentena d'aquests ja es coneixien, ara en Portella, ultra els que afegeix a la fatídica llista, en dóna detalls biogràfics, les circumstàncies en què van anar a raure als indrets sinistres on va trobar la mort la majoria (només se'n salvaren 17) i altres avatars de les seues existències. No m'estenc en el comentari d'aquest llibre, que conté per al lector, si més no, l'interès de l'aventura humana individual lligada al medi històric d'uns anys dramàtics i no tan llunyans. Mirant-ne les cares, les fotografies d'aquestes persones, sembla que els seus drames personals cobren intensitat, perquè els sentim més pròxims. Perquè són els nostres exiliats.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Les noves generacions han de tenir el context més clar del que ho hagin pogut tenir d'altres per no ser còmplices d'un silenci insidiosament alimentat durant dècades. La llei de fosses ha permès iniciar a Mallorca la identificació de milers de víctimes. La mort no és, però, l'únic oprobi (i és gros!); s'hi ha de sumar també la misèria, el terror, la devastació moral, la repressió a tot nivell...

Les guerres i llurs nefastes conseqüències no són fets casuals. Ahir eren els nostres a Argelers i després a Auschwitz o a Mauthausen-Gusen, avui els exiliats són als camps de Grècia i Turquia. El periodista Ignasi Aragay, denunciant aquesta vergonya, ens interpel·la: De què serveix el mea culpa sobre les misèries del passat si es continuen reproduint en el present? D'una banda feim memòria, ni que sigui amb un revelador retard, i de l'altra repetim la història.