Reietó (302)

El passat dimarts vint-i-nou de novembre a les dotze i mitja del matí, em va visitar una família de reietons cellablanca. Es van posar damunt les branques desfullades de la planta enfiladissa que neix a uns trenta metres de distància i que s'ha anat aferrant a les parets i als darreres de les cases com si fos un dragó o una sargantana que anés perdent les escates a mesura que va avançant. Tot d'una vaig pensar que els tres diminuts ocellets eren ulls de bou. D'al·lots tendim a la simplificació. Els arbres són arbres, les plantes són plantes, els peixos són peixos, els ocells són ocells. Amb l'experiència i el coneixement creix la capacitat d'anomenar amb exactitud les coses i, amb aquest esforç intel·lectual, el nostre limitat món es va eixamplant. Un arbre passa a ser una alzina, una planta passa a ser una alfàbrega, un peix passa a ser un anfós, un ocell passa a ser un reietó cellablanca. Existeix un recorregut entre aquestes dues classificacions. Hi ha gent que vol fer el trajecte i, hi ha gent, que es nega a fer-lo. Depèn del temperament, dels interessos de la persona, de la curiositat, de la motivació. Hi ha gent que se sent còmoda vivint en un univers tancat, petit i sense evolució. Afortunadament, hi ha molta més gent que vol viure en un univers obert, plàstic i en constant evolució. Gaudeixen de la vida. I ho fan a través dels plaers petits, bàsics, essencials, naturals. Les paraules obren el seu univers, l'eixamplen i provoquen noves combinacions que, a la vegada, fan encara més extensa, intensa i rica aquesta vida. Quin sentit té amplificar el nostre univers si dins la caverna s'està la mar de bé? Si els éssers humans ens haguéssim deixar captivar per aquesta il·lusió fictícia, filla de la vessa i la comoditat, encara romandríem dins la cova i desconeixeríem el misteri del foc. L'evolució de l'espècie humana s'ha bastit damunt aquesta vitalista i esforçada inclinació. Els reietons existien a l'època troglodita. Devien freqüentar els poblats cavernícoles dels nostres avantpassats. No devien ser objecte de caça. Són massa diminuts. No devia pagar la pena quan, amb un porc-senglar, podien alimentar tot el poblat. És probable que una persona que collia baies el bategés per primera vegada fascinada per la delicada bellesa i pel seu cant de notes ascendents. Tal vegada devien confondre el seu capet amb una cirera d'arboç a mig madurar. No obstant açò, he dit que en un primer moment m'havien semblat tres exemplars d'una família d'ulls de bou. I és la notícia feliç que vos volia transmetre. El meu món s'ha eixamplat gràcies a aquesta confusió. Desconeixia l'existència dels reietons i dels reietons de cellablanca. I és que hi ha graons en aquesta escala de Jacob per on pugen i davallen els àngels. He ascendit un parell d'escalons i me'n falten a centenars, a milenars. Sé diferenciar entre un ocell en general i un ull de bou en particular. Però posava dins la categoria dels ulls de bou tots els ocells petits o de la mida de l'ull de bou comú (Phylloscopus collybita). Dit d'una altra manera, fins el dimarts dia vint-i-nou de novembre no distingia entre un ull de bou i un reietó. Tampoc sabia fer la distinció entre un reietó, conegut també com a bruel, i un reietó de cellablanca. Feia poc havia llegit per segona vegada un elogi a l'ull de bou posat en boca de Lady Macduff, personatge de «Macbeth»: «L'ull de bou, el més minúscul dels ocellets, defensa al niu els seus novells del gamarús.» Dues distorsions m'havien engrunat: l'infantil i la literària. Totes dues m'han ajudat a pujar un escaló de l'escala. El reietó cellablanca (Regulus ignicapilla) és, a Menorca, sedentari i migrant escàs. Cria normalment als alzinars. Com el reietó (Regulus regulus), és difícil d'observar. Aquesta darrera característica fa encara més privilegiada la triple aparició al pati de Barcelona. Les poques fulles de la parra de Virgínia tenen un color vermellós que va del vellutat a l'intens tot passant pel mateix ataronjat que llueix el reietó cellablanca damunt el seu capet. Juntament amb l'ull de bou és un dels ocells més petits que es poden observar a Europa. Només fa nou centímetres de punta de bec a punta de coa. El seu cant divertit, el seu vol alegre i, sobretot, aquesta franja taronja el fan destacar entre els ocells que pul·lulen pels patis interiors de la ciutat. Mida, cant, vol o parts destacades del plomatge? Una vegada més es pot trobar la resposta en la paraula. En català rep la denominació de reietó de cellablanca per aquesta franja taronja de damunt el cap semblant a una corona i per la cella horitzontal de color blanc al voltant dels ulls vius. En anglès rep el nom, pels mateixos motius, de firecrest, una traducció quasi literal del llatí i científic Regulus ignicapilla. En castellà, per les mateixos motivacions, se l'anomena reyezuelo. És al País Valencià on la inventiva popular resulta més convincent: reiet safraner. Si es guiés per l'encert del nom, per la paraula que més s'adequa a la descripció, l'estàndard del català hauria adoptat per unanimitat aquest darrer nom descriptiu. Si els literats tinguessin la capacitat adquirida de poder triar el nom més eufònic i afortunat també es decantarien per aquesta darrera solució. Com que el nostre centralista món lingüístic no és així només em queda posar a tota pastilla «Starway to haven» dels Led Zeppelin i escriure aquest petit escrit perquè, com ens demostra el reietó cellablanca, no tot el que llueix és or.