Llull (301)

Aquest any 2016 s'està celebrant l'any Llull. Es commemora el set-cents aniversari de la mort de Ramon Llull. Per tota la geografia del nostre país es fan actes, conferències, exposicions, classes magistrals, programes de televisió, documentals, reconeixements institucionals. A tota la geografia del nostre país? No. Se celebra l'any Llull a Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears. A la resta del país, aquest any Llull ha estat rebut amb un silenci sepulcral que diu molt de la nostra estimada Espanya, de l'Estat espanyol. És bo que sigui així. És una demostració fefaent que Espanya i els Països Catalans són dues nacions diferenciades. Estats Units no celebra l'any Llull. Gran Bretanya no celebra l'any Llull. França no celebra l'any Llull. Itàlia no celebra l'any Llull. Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears celebren l'any Llull. Les celebracions són nacionals. Per tant, és molt bo aquest silenci espanyol a l'hora de no commemorar el set-cents aniversari de la mort de Ramon Llull. El filòsof mallorquí és un dels millors escriptors que ha donat el nostre país i el major pensador i més internacional que ha sortit d'aquest conglomerat de nacions anomenat Regne d'Espanya. Per tant, Espanya no considera Ramon Llull espanyol. Per tant, no considera Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears Espanya. No ho dic jo. La meva opinió és irrellevant. Ho considera Espanya. Açò, com he dit, és substancial. La independència dels Països Catalans ja s'ha produït en el nivell simbòlic. Tenint en compte que el nivell simbòlic és més difícil de bastir que el pla institucional, els independentistes tenen molt de camí fet. Aquesta setmana he llegit una entrevista a l'escriptor basc Kirmen Uribe que anava encapçalada per un titular revelador: «Jo crec que els pobles no poden ser mai derrotats.» Estic totalment d'acord amb el novel·lista nascut a Euskadi. Ho podem comprovar tot fent un repàs al pergamí de la història. El nazisme va intentar exterminar els jueus i, passats poc més de cinquanta anys, el poble jueu disposa d'un estat propi i d'una extraordinària influència radial a nivell planetari. El poble palestí suporta el bloqueig d'Israel i l'assimilació del seu territori fronterer i ha aconseguit sobreviure. Turquia va provar d'esborrar de la faç de la terra el poble armeni i Armènia té, passades unes dècades de l'intent de genocidi, un estat propi i els fruits multicolors de la diàspora. Els pobles no moren i, actuar amb la creença que poden ser esborrats mitjançant la violència o la negació, és un error que va contra el sentit comú i el propi benestar de l'estat que els vol assimilar. Per tant, un estat que ha actuat així només té dues opcions: acceptar aquest poble i la seva idiosincràsia (la llengua, els costums, els mites, les festes, la manera interna d'organitzar-se…) que el caracteritza o acomiadar-se d'aquest poble per sempre més. En el cas de l'estat espanyol i el poble català em surt del cor apostar de totes-totes per la primera opció. Ho veig difícil. Enguany és l'any Llull. L'any de Ramon Llull. I l'any de Sergi Llull. Els poderosos mitjans de comunicació espanyols s'estan omplint la boca amb les quatre consonants i l'única vocal del primer llinatge del jugador de bàsquet menorquí. Els espectadors que omplen el pavelló on juga el Reial Madrid de bàsquet criden el seu llinatge com van cridar antigament els assistents al Colosseu romà el nom dels gladiadors que lluitaven entre ells o amb les feres salvatges. Fa doble feredat. Tradueixen el nom. Destrossen el llinatge. La falta de respecte cap a Sergi Llull em deixa perplex. Els locutors, els comentaristes de ràdio i televisió pronuncien malament el nom i el llinatge dels jugadors anglosaxons a pesar de ser, l'anglès, una llengua menys propera que el català, provinent com el castellà, de l'arbre comú de llatí? No. Els pronuncien amb una elegància exagerada, amb una precisió arrogant i superba, esnob. És igual que siguin noms impronunciables en castellà. S'esforcen. Consulten arxius fonètics. Els herois de l'esport anglosaxons són tractats amb devoció en tots els sentits. Sergi Llull ha estat nomenat jugador més valuós de l'Eurolliga, els experts nord-americans l'han considerat el segon millor jugador que no juga a la millor lliga del món. Va rebre una oferta milionària per fitxar per un equip NBA. La va rebutjar i va jurar fidelitat al Reial Madrid. La recompensa econòmica envers el professional ha estat brutal. La recompensa afectiva cap a l'ídol està sent meravellosa. La recompensa en graus de respecte cap a la persona i cap als seus orígens està sent humiliant i degradant. El nom ens relaciona amb les circumstàncies familiars. El llinatge ens connecta amb uns orígens i amb la història sencera dels nostres avantpassats. La traducció del nom pot tenir un passi. La pronúncia incorrecta conscient del llinatge és el major insult universal que pot rebre un ésser humà. He fet un paral·lelisme amb els gladiadors de l'antiga Roma de manera conscient. Espanya ens considera uns esclaus. I, la prova, encara que per motius diferents, està sent aquest doble any Llull. Llull. Llinatge existent a Barcelona, València, Alacant, Mallorca, Menorca… Del germànic Lullus, que apareix sovint com a nom personal en l'alta edat mitjana.