Ho ha dit el Sr. Méndez de Vigo, ministre espanyol d'educació, cultura i esport: «A nosotros nos gusta la cultura, los hombres son más felices con ella». El context en què ho deia: una entrevista a la COPE, en què insistia que açò de l'IVA cultural no existeix. El 21% de gravamen, argumentava, no s'aplica als llibres, que tenen només un 4%. Però, senyor meu, i al cine, teatre, concerts, art...? Ah, açò són luxes i espectacles. Qui els voldrà, que els pagui. Sí, senyor ministre; però permeti'ns unes preguntes.
Quina és la funció social de l'art i la cultura quan la política es transforma en espectacle? Ens haurien d'haver fet pagar per veure per televisió el passat debat d'investidura? Va ser tot un espectacle. És possible, en una economia de mercat, que l'art continuï tenint valor com a instrument de canvi social? A què es deu que la classe política espanyola aposti sense reserves pel turisme i no doni importància a la inversió en recerca científica ni a la cultura en general? Se senten còmodes en una societat condemnada a produir quantitats industrials de cambrers? La desideologització de l'art a qui afavoreix? La fira ARCO és un esdeveniment artístic com l'exposició de Velázquez al Prado, o un esdeveniment comercial com el saló de l'automòbil a Ginebra?
Pasolini va criticar durament el poder que destrueix tota cultura anterior per crear-ne una altra de pròpia, feta de pura producció i consum, i per tant, de falsa felicitat: «la privació de valors vos ha abocat a una buidor que vos ha fet perdre l'orientació i vos ha degradat com a éssers humans».
La felicitat, Sr. Ministre... Serà el resultat d'un món més just, d'un benestar compartit, d'una cultura humanista feta amb dosis iguals de creativitat, compromís, empatia, solidaritat, memòria i innovació...? Potser sí. Però perquè aquest bell propòsit sigui operatiu, ¿no caldria d'una vegada per totes abandonar els camins fressats del consens en una cultura profundament despolititzadora, quan la política consisteix precisament a fer preguntes sobre com volem viure junts?
La cultura inaugurada amb els anys de «bodeguilla» i pessebre de les elits intel·lectuals i artístiques, amb el monopoli d'un sistema d'informació centralitzat i unidireccional a què tenien accés les veus més mediàtiques, en què el públic era audiència passiva i uns temes tabú intocables, ha consolidat una societat sense nervi ni capacitat crítica, on la gestió de la por (al terrorisme, a perdre el lloc de treball qui el tengui o a no aconseguir-ne, a la ruptura d'Espanya i de la convivència...) ha aconseguit fagocitar els drets col·lectius associats a l'Estat de benestar i, per exemple, buidar el fons de la Seguretat Social sense que els escarnis acabin en revolta. La felicitat... dels imbècils, Sr. ministre.
