Dimecres passat al matí, el món quedà trasbalsat. El multimilionari novaiorquès Donald Trump havia guanyat les eleccions presidencials nord-americanes amb un ampli marge damunt la seva rival, la demòcrata Hillary Clinton, que representava la continuïtat de la política de moderació i d'intent de reformes duta a terme per Barack Obama en els darrers vuit anys, de manera especial en el camp de la sanitat i dels drets de les minories. Trump, en canvi, anuncia tot el contrari, si fem cas del discurs misogin, xenòfob, racista i masclista que ha exhibit durant tota la campanya. Però el cert és que el candidat republicà (que no tenia el suport del sector oficialista del seu partit), s'ha acabat imposant en els estats claus, que es trobaven indecisos fins a darrera hora i que l'ex-secretària d'Estat no ha aconseguit que els vots populars inclinessin la balança cap a la seva banda, contradient així el que vaticinaven les enquestes.
Com ha estat això? Què ha pogut succeir? Senzillament, que l'americà maleit (a Catalunya diem emprenyat) s'ha atracat en massa a les urnes (un fenòmen que gran part dels països europeus estan coneixent prou bé en els darrers temps) i, Clinton en canvi, no ha sabut seduir els joves, les dones, i bona part de les minories ètniques, que la troben una líder freda i compromesa en excès amb l'stablishment i que, per tant, el darrer 8 de novembre, han quedat majoritàriament a ca seva. També podríem afegir que l'estat de salut de Hillary, primer, i l'escàndol dels correus electrònics que ella envià des d'un servidor privat mentre tenia cura de la política exterior dels Estats Units (un afer, aquest, en el que l'FBI no ha tingut un paper massa galdós), han pesat més, al cap i a la fi, que les denúncies d'assetjament sexual que Trump hagué de suportar en plena campanya.
Hem sentit que tothom s'havia mostrat sorprès per la contundent victòria de Donald Trump. Us he de confessar que aquest no ha estat massa el meu cas. Algunes empreses enquestadores ja reconeixien que els partidaris Hillary eren explícits, fins i tot eufòrics, hora de manifestar les seves preferències. En canvi, hi havia una gran majoria silenciosa que es refugiava en el «no sap o no contesta». Existia, idò, una gran quantitat de vot ocult dirigit cap el magnat nord-americà. Els sondejos parlaven d'un «empat tècnic» i els petits estats, que tradicionalment són els decisius, no s'acabaven de pronunciar. El multimilionari calava fort entre àmplies capes de la població, tot al contrari de Clinton. El vendaval, el tsunami Trump s'estava gestant.
El 8 de novembre, als Estats Units, van tenir lloc un altres eleccions; les que nosaltres solem anomenar les generals, és a dir, les que havien de conformar les dues cambres legislatives: la de Representants i el Senat. En ambdues, els republicans obtingueren àmplies majories. En qualsevol altre supòsit, per a un president del mateix partit aquest escenari fóra l'ideal i auguraria un primer mandat més que plàcid. Ara bé, què passarà en el cas de Donald Trump? El futur inquilí de la Casa Blanca no està massa ben vist entre els sectors més influents de la formació vermella de l'elefant, on Trump és un nouvingut, ben mal de dominar. De fet, els dirigents republicans més influents ja li havien negat, d'entrada, el suport. Moltes de les polítiques exposades en el seu programa, com les contràries a la immigració, per exemple, es trobaran amb serioses dificultats per a ser executades, en un país en el que tothom pot arribar a ser nord-americà. Però la tímida reforma sanitària d'Obama i els avenços en política mediambiental estan en seriós perill, mentre la tinença d'armes per part d'una gran part de la població es troba més que assegurada.
Aquest dijous començà la transició als Estats Units. Una transició que l'actual president ja ha manifestat que vol que sigui "tranquil·la i transparent", malgrat les grans diferències ideològiques que hi ha entre els qui n'esdevindran els dos protagonistes. Obama rebé Trump a la Casa Blanca, tal com George Bush fill havia fet amb ell, ara fa vuit anys. El 20 de gener serà la data en la que Donald Trump ocuparà el despatx oval. Ja no existeix aquella por a que un desequilibrat pugui prémer el botó nuclear, com passava en els temps de Ronald Reagan i la guerra freda. Però sí que apareix el presagi d'una Amèrica aïllada en ella mateixa i això, de cap de les maneres, pot ser bo per a Europa, que tants vincles a nivell de cultura, civilització, comerç i defensa, manté amb el qui encara és el país més poderós de la Terra.
