Rufià (299)

Existeix una dita castellana que, com d'altres dites castellanes o refranys, és molt sàvia. «No ofende quien quiere sino quien puede.» Vol dir que només podràs ofendre amb la veritat. Si jo dic, per exemple, que en Pau Gasol és un tap de bassa, no causaré cap ofensa al jugador de bàsquet català perquè fa dos metres i tretze centímetres. En canvi, si dic que un maltractador ha de ser castigat i anar a la presó, el maltractador se sentirà ofès perquè fa més mal la veritat que una bufetada. Després de la intervenció del portaveu d'Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats el dia del ple d'investidura de Mariano Rajoy, el país s'ha sentit ofès com si fos una verge que ha fet feina durant anys en un bordell. Els primers ofesos que han alçat la veu han estat els socialistes. S'han afegit a aquest furor de les elits extractives els dirigents de Ciutadans, del Partit Popular i, de manera inexplicable, el comunista Alberto Garzón. Fins i tot el Gran Wyoming! El discurs de Rufián va ser un discurs verídic o un discurs sustentat en mentides? Va titllar els socialistes de traïdors. I, traïdor, és un insult. Per tant, podem asseverar que el diputat de l'extraradi català va proferir insults. Va ofendre? Per suposat. Però va ofendre a tots els socialistes? No. Va ofendre a 68 parlamentaris socialistes. Per la seva banda, aquests 68 parlamentaris socialistes van insultar -que no ofendre: no ofèn qui vol sinó qui pot- a 5.424.709 de ciutadans que els van votar. El diputat republicà, fill i nét d'andalusos de Granada i de Jaén emigrats a Catalunya, no va dir cap mentida qualificant de traïdors els 68 parlamentaris socialistes. Podem recórrer a l'hemeroteca. Antonio Hernando, el portaveu del Grup Parlamentari Socialista del Congrés dels Diputats, havia proclamat amb vehemència, unes setmanes abans: «No podemos abstenernos porque sería un fraude y una traición a nuestros 5 millones de votantes, que han depositado su confianza en nosotros, no lo vamos a hacer per lealtad a la palabra dada, no és no.» Analitzant aquestes contundents paraules podem detectar no només traïció; també deslleialtat. El que va fer Rufián va ser posar un mirall davant el rostre dels 68 parlamentaris socialistes. No els va agradar el monstre que els va anar a veure i, ofesos, es van llançar com una manada de llops a la jugular del diputat català d'origen andalús. L'estil de Gabriel? Discutible. Però perquè s'han sentit ofesos els 68 diputats socialistes? Per ocultar que, amb la grotesca abstenció, havien dit sí a la corrupció, sí a la LOMCE, sí a la judicialització de la política, sí a la Reforma Laboral, sí a la Llei Mordassa, sí a la política despietada de desnonaments, sí, en definitiva, al Partit Popular i a Rajoy. Hauríem de separar els barons, els expresidents de govern, les vaques sagrades, les elits marejades per les portes giratòries de la resta de 15 diputats -entre ells, dos balears: felicitats per la coherència i el risc assumit-, de la militància, dels votants. No és el PSOE qui ha mentit, qui ha traït i ha estat deslleial amb el seu programa electoral i amb els ciutadans que, confiats en la paraula donada, escrita i signada el van ratificar amb els seus vots. Són aquests 68 diputats, els barons territorials, els marejats de les portes giratòries i dels consells d'administració, els indignes. Per què fins i tot un comunista ha estat crític amb el discurs de Gabriel Rufián? El rei emèrit Joan Carles I, en un documental emès per la televisió francesa dedicat a la seva augusta persona, va revelar les darreres paraules que li va dirigir el dictador: «El día antes de morir, Franco me cogió la mano y me dijo: 'Alteza, la única cosa que le pido es que preserve la unidad de España'». Infravaloram les cadenes d'odi, de mort. Abans de morir, Franco agafa la mà del futur rei i li fa un prec. Abans d'abdicar, el rei Joan Carles I agafa la mà de Felip VI i transmet aquest mateix prec. De mà en mà, més o menys tacada de sang o de podridura, ha estat transmès aquest prec unitari del dictador. La mà d'un pare a la mà d'un fill. La mà d'un dirigent a la mà d'un altre dirigent. La mà d'un periodista a la mà d'un altre periodista. La mà d'un empresari a la mà d'un altre empresari. La mà d'un intel·lectual a la mà d'un altre intel·lectual... I així fins a formar una cadena d'odi, de ressentiment i de mort que ha arribat intacta fins als nostres dies. Preservar la unitat d'Espanya, el prec de Franco transmès al llit de mort, és més important que la ideologia política, que la llibertat de les persones, que la democràcia. Aquest és el gran drama del nostre país. No haver trencat aquesta cadena del nacionalisme espanyol que es remunta a la gola fonda i amb fetor de desinfectant hospitalari del franquisme. Pactar amb els independentistes com es va fer a la Gran Bretanya? No, millor la genuflexió, la deslleialtat, la traïció. Aquesta cadena de baules amb forma de mans emblanquides i putrefactes em recorda la famosa escena final de la pel·lícula de Bergman El setè segell. Dansen agafats de la mà formant una filera encapçalada per la Mort sense adonar-se que van rectes, inconscients i alegres cap a l'extinció. Rufià, en català, vol dir alcavot o home pervers, sense honor. Prové de l'italià ruffiano, amb el mateix significat, al qual s'atribueix relació amb el llatí rufus, roig. Rufià, Rufián? Sí, però rufians tots i agafats de la maneta.