La celebració de Tots Sants i Difunts, són els dies de l'any en què els vius rememorem els familiars que ens han deixat. Els cementiris, emblanquinats i nets, es van omplint de flors, de ciris i d'espelmes. La festa també ho és gastronòmica. A casa, a la feina i a l'escola ja hem previst els ingredients per fer bunyols, al so de «fregits amb mantega, au quina vega». Quan érem petits, hi afegíem la narració de llegendes:
«Conten d'un campaner que, per aquests dies, sempre bevia massa i tocava sense cap respecte ni mirament. Un any, en sortir de casa seva va adonar-se, que una ombra blanca proveïda d'un fanalet el seguia. Tot espantat, va voler despistar-la, però va ser inútil. L'ombra li va manar que la seguís. Va conduir el campaner al bosc i li va donar una destral perquè aterrés un arbre, amb la fusta del qual li va fer construir un taüt. 'Aquest taüt és el teu'. Després el va dur al cementiri i li va fer cavar una fossa. 'Aquesta fossa és la teva'. Tot seguit el va dur al campanar i el va penjar de la corda de la campana, la qual va començar a tocar a morts. 'Aquest toc és el del teu enterrament'. L'endemà van trobar el campaner mort dins del taüt que ell mateix s'havia fet i a la fossa que s'havia cavat».
És una llàstima que la globalització ens faci adoptar tradicions d'altres països, ja que els costums populars, els d'aquí, són els que defineixen les nostres arrels. Què fem promocionant-les? Com un cos sense ànima: zombi.
