Turisme, entre la sostenibilitat, la desregulació i el decreixement

En poc menys de 10 anys hem passat de parlar de creixement sostenible, a recuperar un discurs desregulador i desenvolupista que ara s'ha deixat de banda a favor del decreixement. El discurs de la sostenibilitat apareix amb força als anys 80 amb el primer govern autonòmic. Es tractava d'un discurs amable que lligava el futur turístic de les Illes a una millora ambiental del seu entorn. Es tractava de promoure, tal com s'explica a la llei turística de 1999, un «nou model de creixement turístic de tal manera que prevalgui la qualitat sobre la quantitat». Amb la crisi econòmica el discurs de la qualitat ambiental desapareix a favor d'un altre que posa l'èmfasi en l'atracció de capital inversor. Segons la llei turística del 2012 que promou Carlos Delgado el principal problema del sector turístic és la manca competitivitat de la industria turística, la qual «s'ha vist agreujada pel fet que durant anys el compliment de la normativa que afectava el sector encaria enormement l'explotació de la indústria turística». El focus es posa en les normatives públiques (de caràcter ambiental) que creaven «inseguretat jurídica» per al capital inversor. El discurs desenvolupista ha estat, per sort, breu. Avui ja no parlam d'inseguretat jurídica sinó de «massificació turística i excés de construcció». I deim que «sense límits no hi ha futur». No esteim, tanmateix, davant un retorn al vell discurs de la sostenibilitat, sinó d'un nou discurs de caire anti-capitalista, que identifica el turisme amb la globalització neoliberal.

Hi ha certament molts motius per parlar de saturació. La temporada ha estat de rècord. Segons dades de la CAIB entre gener i agost del 2016 l'arribada de turistes ha augmentat un 15% fins a situar-se en 1,126,988 persones. Destaquen els augments del mercat espanyol (16%), nòrdic (51%) i francès (21%). Les dades d'AENA indiquen un augmentat d'un 10% de passatgers en els darrers 12 mesos. Els augments van ser d'un 13% al juliol, 10% al juny i significament nomes un 3% a l'agost. L'augment s'ha produït sobretot al principi - i és possible que també al final de la temporada. Aquest augment de la demanada s'ha produït sense que hagi variat significativament l'oferta, almanco a Menorca. El número de places hoteleres fa molts anys que està estabilitzat a l'entorn dels 50.000 llits i el sector de la construcció està encara molt lluny del ritme de creixement que presumia abans de la crisi. Fa ja uns quants anys que no es fan desastres com els que veiem als anys 80. La saturació es produeix, tal com apuntava Alfons Méndez (2), no tant per un augment de l'oferta com per una millor optimització de l'allotjament ja existent. Hi té molt a veure la comercialització d'allotjament privat per internet a través de plataformes com ara Airbanb, que converteix en turístic tot tipus d'habitatge. És a dir. que fa molts d'anys que es donaven les condicions de saturació, que no es materialitzaven per la ineficiència del mercat.

La saturació no és, tanmateix, una qüestió quantitativa sinó també, i diria que sobretot, qualitativa. No és el mateix 1.000 persones que roden l'Illa amb un cotxe de lloguer que 1.000 persones que es passen el dia allargats a la piscina de l'hotel, per no parlar de 1.000 persones que naveguen en iot. És important destacar que els mercats emissors que més han augmentat aquest estiu són aquells que tradicionalment es mouen més dins el territori. Menorca va ser construïda per contenir els turistes entre l'hotel i la platja. Aquest, però, no és el model que busquen els nous turistes francesos que s'imaginen Menorca com una extensió de la Provença, amb mercats de nit, pobles encantadors i un paisatge ple de racons per explorar. Els prop de 100.000 turistes espanyols i francesos addicionals que han vingut aquest any no es queden a la piscina sense fer res sinó que es passen el dia anant amunt i avall. Aquest és el gran problema dels discursos turístics alternatius que volen vendre el millor que té Menorca, que no tenen en compta la mobilitat cada vegada més accelerada dels turistes.

Estic a favor de posar límits al creixement, però no de «limitar el número de turistes». Quan sent a dir que «aquí no hi quep ningú més», no em puc estar de recordar un telenotícies que vaig veure a Austràlia en què el primer ministre deia que el país-continent ja estava ple i que no hi cabia ningú més. Em vaig quedar perplex. Però si Austràlia es més gran que Europa i té menys població que Espanya! Em preocupa que amb l'excusa del turisme no estiguem desviant cap a fora l'origen de tots els nostres mals, igual que han fet els anglesos amb el brexit. El problema no és el número de turistes que ens visiten sinó el seu impacte ambiental i social damunt el territori. La sostenibilitat no es pot definir tot contant persones sinó amb a partir del consum que aquestes fan dels recursos limitats. Quan sent a dir que no volem més turistes, em fan ganes de demanar si l'estiu que ve em deixaran entrar. Independentment del meu menorquinisme, jo sóc un turista més es miri com es miri. I a més dels dolents, dels que té casa pròpia, no paga IVA, mena cotxe, convida a amics i li agrada trobar racons verges. No podem amb la mà esquerra defensar l'acolliment d'emigrants i amb la mà dreta prohibir turistes. Defensar la lliure circulació dins Europa i després dir que no volem segons qui. La sostenibilitat no pot dependre de la contenció de l'altre, sigui refugiat o turista, roig o negre.

Amb aquest article vull reconèixer que em sent incòmode amb la idea de decreixement. Tenc la impressió que esteim canviant els termes del debat sense adonar-nos de les seves implicacions. Decreixement és quelcom molt diferent a creixement sostenible. Per uns es tracta de limitar l'economia, per altres de canviar-la. Val a dir que el debat sobre el decreixement és bo en la mesura que posa de manifest les enormes desigualtats que patim. Ara bé crec no ajuda massa a trobar solucions, les quals sempre seran parcials, negociades i avorrides. El quid de la qüestió té poc a veure amb la lliure circulació de persones – que és en definitiva el turisme - i molt amb una planificació sostenible del territori i l'economia que a casa nostra és profundament especulativa. Que podem fer per regular la vivenda de tal manera que doni prioritat al seu ús social? Quines mesures hem de prendre per reconduir les polítiques de mobilitat? Com podem garantir l'accés a la natura sense posar-la en perill? Com hem de regular la vivenda vacacional? Com ho podem fer per preservar l'ús agrícola del sol rústic? La llista és llarga i donaria molt que parlar. N'Alfons apuntava temes molt interessants que afecten la taxació de la vivenda. Ha arribat l'hora de concretar el debat, de traduir-lo en mesures concretes i útils. Però alerta que amb aquest va i ve entre decreixement i desregulació el que hi perdi acabi sent la sostenibilitat.

(1) Recoman especialment Murray, I. (2015). Capitalismo y Turismo en España. Barcelona: AlbaSud Disponible a http://www.albasud.org/publ/docs/68.pdf

(2) Méndez A (2016, September 28) La massifiació turística i la trampa de la teranyina Diari «Menorca». Disponible a http://amendezvidal.blogspot.co.uk/2016/09/la-massificacio-turistica-i-la-trampa.html