Ens agradava aquell àlbum de música llatina de Joan Manuel Serrat, de l'any 1992, «Utopia». Les paraules cantades, la narració del bon ús d'un bé escàs com és l'aigua, que marcava el rumb i l'estima per lo comú. La pedagogia en general, es troba en crisi.
L'abastiment d'aigua potable a domicili i l'evacuació i tractament de les residuals, són competències pròpies dels municipis. Coneixem la història dels nitrats, i que la concentració en la xarxa pot patir variacions estacionals d'acord amb el nivell de pluges, la massificació de l'estiu o per episodis de contaminació. Mala papereta, perquè quan es ralla de revisar les tarifes per incentivar-ne un millor ús, ressorgeixen les veus demagògies de sempre, que difonen un augment generalitzat per sembrar la resistència quotidiana. Ens mostrem comprensius amb una realitat que per posar-la en ordre requereix pressupostos inassumibles.
Ara bé, com diu Serrat, si l'aigua és la història, l'home n'és el gest. El posat dels responsables –en temps i forma- és qüestionable. La carta, molts no l'hem rebuda. La reunió de batlles que apel·lava la puja, poc oportuna. Abans que el poble la compri embotellada, cal fer desaparèixer les fonts inútils, les dutxes de platja, els renta peus, distribuir bosses estalviadores per a les cisternes, fer campanya d'estalvi i promoció de l'ús dels pluvials, ecoauditories del consum dels edificis municipals... L'administració s'ha d'avançar, i no anar a rosec.
