El telèfon es un mitjà essencial en la vida institucional, professional i social. L'usem per comunicar-nos, atendre clients, gestionar incidències, suggeriments, investigar dificultats, organitzar esdeveniments, informar-nos... Tot el dia se'ns anuncien centres i serveis de 24 hores, 7 dies a la setmana, d'atenció específica, confidencial i personalitzada. Són les màquines de rallar.
Tecleges i ràpidament et brinden allò de «pemi 1 si vol ser atès en català, premi 2....» i t'acaba responent el treballador que encara no s'ha adonat de la pròpia manera lingüística que la seva administració articula per llei. El súmmum d'aquests contactes recau en les multinacionals, justament les especialitzades en telecomunicacions. Fa uns dies, vaig romandre a l'aparell més d'una hora. Allò de: «Estamos realizando comprobaciones en su línea», «por favor no se retire», «configurando el router», «las luces pueden mostrarse intermitentes», «compruebe si está encendido y pulse 1», «compruebe color rojo y pulse 0».... mentalment et trasllada a la dècada dels 90. El país ens deia que privatitzar responia a la necessitat de disminuir el dèficit, d'equilibrar els comptes públics. Recordo que se'ns venia com una necessitat per garantir que les empreses de sectors estratègics fossin competitives, mentre lo públic es presentava com ineficaç.
I torno al present, tot pensant que no és el mateix sentir que escoltar. La diferència recau en la intencionalitat.
