Llustre (288)

Dissabte dia vint, tot just abans de Sant Bartomeu, i dins dels molts i variats actes previs de celebració i avançament de les festes, vaig ser anomenat fill amb llustre de Ferreries. De fet, exactament, el cartell que acompanyava l'estàtua efímera que em van erigir (un esquiador rus equipat a la manera estrafolària de la Segona Guerra Mundial, calçat amb esquís i enfundat en un tabard blanc; després es va descobrir que es tractava d'una bata de bany), deia literalment: «Monerris, Matas i Carre a Nan Pons Pons, fill amb llustre de Ferreries. Sant Bar Tomeu». Davant una gernació aplegada damunt Ses Fonts d'Enfora del meu poble (Ses Fonts d'Enfora són les que estan més a prop segons allà on visquis i que estan més enfora depenent de la distància amb respecte al teu domicili particular), l'actor i dramaturg mallorquí Antoni Gomila, auxiliat per un ranxo de col·laboradors entusiastes, generosos i desinteressats, va exercir de mestre de cerimònies. Durant quasi una hora va glosar (a la manera dels glosadors) la meva figura després de realitzar un acurat estudi auspiciat per la prestigiosa, va assegurar, USF (Universitat de Sant Fideu). Tenint en compte les paraules del màxim expert històric d'aquesta zona migjornera, l'il·lustre erudit folklorista Francesc Camps i Mercadal, no sé, vist ara amb perspectiva, estar content o alarmat. Amb el pseudònim Francesc d'Albranca, va escriure l'any 1910 a la «Revista de Menorca»: «Junto a la casa de Son Fideo, al otro lado del torrente, cuentan que en una casucha nació y vivió el confesor de Santa Catalina Tomàs. Su madre, jornalera y viuda, para atender a su trabajo, le puso, siendo niño, de escolanet en Ferrerías, para que pudiese, al mismo tiempo, asisitir a la escuela parroquial. Cuenta que amén de muy bueno, era muy listo el niño. Y eso que era del Barranc d'en Fideo!... Para mucha gente de Menorca, especialmente para la del extremo de Mahón, ser del Barranc de Son Fideo, significa el colmo de la estupidez.» Em sembla que aquesta expressió ha perdut vigència. Però, homenatge acadèmic? O una encolomada a la manera antiga d'una expedició juvenil i nocturna per anar a caçar xibeques a un alzinar o a una font? L'aigua hi és. Com hem dit, l'acte de fill amb llustre de Ferreries se celebra damunt Ses Fonts d'Enfora. A uns pocs metres, al costat de l'antiga peixateria municipal, hi ha Ses Fonts de Prop. Estic rodejat d'aigua i, encara que no he participat mai com a bromista o com a víctima, de la mítica i ancestral Cacera de Xibeques, m'esper d'un moment o l'altre una bona poalada d'aigua que em deixi amb l'ego ben pop i amb el cos ben moll. Hi ha senyals que indiquen que no serà així, que les galledes d'aigua freda van per una altra banda. Per exemple, la gentada que hi ha arreplegada damunt Ses Fonts d'Enfora. Dreta, asseguda allà enmig, estalonada a les parets blanques d'aquest curiós espai públic urbà, dins les cases que hi guaiten com en un amfiteatre o còmodament instal·lada a les cadires facilitades per l'ajuntament. La compareixença també del batle del poble i de les distintes autoritats municipals. La presència, tot just al meu costat, de la directora de l'Institut Menorquí d'Estudis, Josefina Salord, i de l'editor del Diari MENORCA, Josep Pons Fraga... Tot dóna l'aparença i la constància d'un acte institucional i no d'una caçada de xibeques per prendre el pèl i lliurar una lliçó al més ingenu del clan. Si em banyen amb una poalada d'aigua també esquitxaran part del públic i a aquestes il·lustres personalitats. Sigui com sigui, ho podem analitzar. Centrem-nos en el conferenciant. Antoni Gomila. Domina tots els registres. L'escrit, l'oral i el gestual. Em diu nan (encara que posi la inicial en majúscules). Em diu homenet (al pròleg del llibre). Faig metre vuitanta-cinc. Una alçada per damunt la mitjana. És com si jo digués en aquestes planes que en Toni té el nas petit. No sé. Assegut en una coca rossa damunt Ses Fonts d'Enfora, cedida amablement per la família Morlà de Ca na Clara, me n'ensum una de grossa. I humida, no sé per què. L'acte es va desenvolupant entre rialles contagioses del públic i és tancat per Josefina Salord, per Josep Pons Fraga i per un servidor. No vull espatllar l'acte amb les meves orals limitacions. Antoni Gomila clou la seva brutal intervenció apareixent amb una safata de llibres. Convida els presents a comprar el primer volum de les «Pedraules» i, quan aboca el contingut de la plata de forner damunt la taula, se'm fa la llum. Avui no hi haurà aigua -només pomada (i gin amb llimonada per als ciutadellencs ja que, amb els mots, es veu que també viatja el sentit del gust). Ve-t'ho aquí. M'he deixat emboscar per les paraules. He passat per alt que, el geni de Manacor, m'ha nomenat fill amb llustre de Ferreries. I què és, en definitiva, el sucre de llustre? Sucre que ha estat mòlt i cernut. O sigui que, avui, d'aigua, res de res. Cacera de xibeques? Sí. Però una variant mallorquina que no coneixem per aquí. Quan menys m'ho esperi em trabucaran damunt una poalada de sucre de llustre, la recoberta que els balears posam damunt les ensaïmades, els pastissets i les coques bambes i que coneixem també amb els noms de floret, sucre de flor o floreti.