Barrabassada (287)

El passat catorze d'agost de dos mil setze a les 21:44, l'Exèrcit de Terra del Regne d'Espanya, reaccionava davant la presència d'una estelada, durant l'entrega de la medalla d'or olímpica en la modalitat de dobles als tennistes Marc López i Rafael Nadal, amb una piulada que va ser esborrada al cap de poc temps, però que no va poder evitar que fos reproduïda a les xarxes socials a bastament. El tuit deia: «La guerra no es triste, porque levanta las almas... porque nos enseña q fuera de la Bandera, nada, ni aún la vida, importa. Gracias Rafa». La barrabassada expressada en el tuit no ha provocat cap dimissió dels responsables de l'Exèrcit espanyol, ni tampoc ha estat expulsat del cos l'autor del tuit i ni tan sols ha provocat cap resposta en cap dels representants polítics que s'autoanomenen, amb arrogància, constitucionalistes. El tuit és d'una gravetat monumental. Per començar, és una apologia de la guerra. El paper d'un exèrcit en un estat democràtic és defensiu, no ofensiu. Les funcions de l'exèrcit queden perfectament establertes en el text de la Constitució i estan encaminades a evitar les guerres, no a provocar-les ni, en temps de pau, a lloar-les. En segon lloc, polititza l'esport. L'impuls visceral dels responsables de la piulada es produeix arran d'un partit de dobles de tennis! Esport, passar-se la pilota groga d'un cantó a l'altre de la xarxa! Aquesta politització és el que es nega a una part important de la població mentre el propi Estat el practica amb una una impunitat dictatorial grollera. En tercer lloc, sacralitza la bandera per damunt de la democràcia. La bandera és fruit de la democràcia. No a l'inrevés. Primer hi ha la democràcia i, com un element simbòlic que la representa, hi ha la bandera. De la mateixa manera que primer hi ha la vida i després hi ha la mort. No a l'inrevés. L'Estat que ens proposa l'exèrcit espanyol encara s'assembla a una cançó de la legió franquista abans que a una simfonia de l'Estat democràtic del Regne d'Espanya dins un context europeu contemporani. Reaccions? Cap. El Rei d'Espanya i màxim representant de les forces armades? Silenci. El general de l'Estat major? Silenci. El president en funcions del Govern? Silenci. El ministre de Defensa? Silenci. Els representants dels partits autoanomenats constitucionalistes? Silenci. Hi ha un refrany espanyol que diu: «Quién calla, otorga». El silenci col·lectiu dels devots de la constitució espanyola atorguen credibilitat i se sumen amb la seva passivitat a la piulada de l'Exèrcit Espanyol que fa apologia de la guerra. El tuit encara és més greu si se l'analitza des del nivell semàntic i sintàctic. Copia l'estructura, encara que de manera molt maldestre i intimidadora, d'una frase genial, noble i lúcida de Santa Teresa de Jesús i que he repetit més d'una vegada en aquests escrits: «Las palabras llevan a las acciones... Preparan el alma, la alistan y la mueven a la ternura». L'amenaça roman submergida davall la superfície de les paraules de l'Exèrcit de Terra del Regne d'Espanya: morirem per defensar unes idees que no són democràtiques i ho farem amb els impostos provinents de la teva activitat econòmica o del teu sou. La gravetat de la piulada és brutal. El silenci còmplice és devastador. Aquells que ens han de defensar, ens amenacen. Aquells que ens han de representar, refermen l'amenaça amb el seu silenci. Aquest tuit i la comparació amb la frase de Santa Teresa d'Àvila podria representar la decadència imparable de la cultura i de la nació espanyola. La santa espanyola ens avisa que les paraules empenyen l'ànima cap a la tendresa. Els representants de l'exèrcit espanyol i els seus còmplices silenciosos, ens diuen que les paraules empenyen l'ànima cap a la guerra. I que aquesta és noble perquè apuja les ànimes i ens empeny cap al sacrifici. La degradació del llenguatge és l'origen de la putrefacció estructural de l'estat espanyol. L'exèrcit espanyol fa apologia de la guerra i s'autoanomena democràtic. Molts dels seus còmplices silenciosos rebutgen l'etiqueta de monàrquics, però estarien disposats a morir per defensar els privilegis de la monarquia. Al mateix temps, sacralitzen la nació espanyola i es proclamen no nacionalistes. S'atorguen el títol de constitucionalistes quan es refereixen a una redacció concreta de la Constitució espanyola i neguen la denominació de constitucionalistes a d'altres ciutadans espanyols que voldrien un altre redactat de la Constitució espanyola. El llenguatge s'ha pervertit en les altes esferes de la política i, aquesta degradació, ha arribat als ciutadans a través dels mitjans de comunicació i dels intel·lectuals que estan al servei de la nació espanyola. L'origen de la civilització occidental es troba en una decisió sol·licitada al poble. A l'any zero de la nostra cultura es va demanar al poble reunit a qui volien salvar, a Barrabàs o a Jesucrist. La massa va cridar el nom de Barrabàs i el desig se'ls va ser concedit. Un dia o l'altre, Espanya haurà de triar entre aquells que fan barrabassades de manera constant i amb total impunitat i aquells que volen reformar el país i desitgen crear una societat lliure, pacifica, democràtica i feliç. Barrabassada significa acció o dita contrària a la llei moral o a la raó. Derivat de Barrabàs.