Com que el rosari de la investidura del senyor Rajoy ja fa oi, aquests dies toca rallar de saturació de turistes o de gastronomia. I posats a triar, jo preferesc aquest segon tema, perquè l'altre no l'acab de veure rellevant, al manco enguany.
La cosa que sí que ho és, d'important, són els atemptats espantosos que es van succeint arreu, amb especial virulència als països àrabs de la conca Mediterrània. Mal moment per anar de vacances al Marroc, Tunis, Egipte o Turquia. O a Grècia, on la imatge d'aquell fillet mort a la platja no crec que animi gaire els afamats de sol i tipisme.
Era previsible, idò, que aquest estiu, a les costes aparentment més resguardades del terrorisme, hi hagués més gent que mai. I l'experiència no és nova. Aquí, a Menorca, els millors anys que es recorden coincideixen amb la guerra dels Balcans (Iugoslàvia), quan el operadors turístics rebotaven el personal de Croàcia cap a les Balears. Per més que el govern d'aquella època mos volgués fer creure que era gràcies a la seva bona promoció, que venia tanta gent cap aquí.
Així és que ara que l'interí Rajoy va allargant la cosa perquè el senyor Rivera el ben tapi de floreti, com si fos un pastisset cremat que s'ha de fer passar per bo. Ara que el senyor Sánchez, amb una calavera a la mà, recita els versos de Shakespeare dubtant entre ser ell o ser els seus barons, mentre el senyor Iglesias s'amaga al bosc fent veure que és la caputxeta vermella. Ara que els opinadors de la premsa madrilenya, tan manipuladors com sempre, ni insinuen que la solució real és que el senyor Rajoy plegui veles i cedeixi la candidatura a qualque amigot –o amigota– que no estigui tan socarrimat com ell.
Ara que la ballam d'aquesta manera, parlarem de gastronomia menorquina, que també és una cosa molt complicada. Perquè a pesar que mai no hi havia hagut tanta gent interessada pel tema, autèntics investigadors i grans cuiners com en Miquel Mariano, el menjar d'aquí no deixa de ser una cosa de Menorca.
I les coses de Menorca tenim el costum de pensar que no són gaire importants. Potser els primers culpables van ser els romans a l'hora de triar els noms de Major i Menor. Perquè per distingir entre la nostra Illa i la que tenim devora, no hi havia cap necessitat de fer referència a la mida, que és sabut que sempre ha estat motiu de controvèrsies i sentiments d'inferioritat. És allò tan ordinari que es diu de «vejam qui la té més grossa»...
Aquest podria ser el motiu primer de la poca importància que els menorquins donam a les nostres coses. Però al llarg de la història n'hi ha hagut moltes altres, de causes. Com els imperialismes espanyol, francès o britànic, que cada un en el seu moment han campat per aquí com si fossin els amos i sense valorar la capacitat dels menorquins per construir el seu propi món.
N'hi ha prou de veure el poc respecte que han tingut per les institucions menorquines tradicionals, o per la seva llengua, per entendre l'escassa valoració que havien de fer de la seva gastronomia. Encara els francesos, es van interessar per la salsa que preparaven les seves cuineres de Maó, però li van baratar el nom, com explicava l'amic Andreu Vidal, i allò que tota la vida s'havia dit «allioli bo», ells el van escampar pel món amb el nom de mayonnaise, incapaços com eren de pronunciar maonesa.
I així, el complex d'inferioritat dels menorquins en relació a les coses que hem estat capaços de crear a pesar de tant d'imperi presumptuós, s'ha anat estenent fins arribar als nostres dies. Mira si ha costat fer entendre que les avarques eren un producte exportable de primera magnitud. I que el nostre formatge pot competir amb els millors del món. Idò igual amb la gastronomia.
La cultura gastronòmica d'aquesta Illa és sorprenent per a qualsevol expert. Però aquí continuam sense acabar-nos de creure-ho. I així, per posar la reina de les receptes menorquines com a exemple, un plat tan elaborat i excel·lent com l'oliaigo amb tomàtics –encara més en temps de figues– continua essent una cosa per menjar bonibé d'amagat.
Encara més preocupant és que aquells que volen viure de servir menjar als turistes continuïn –no tots, naturalment– sense captar que tenen una joia davant el nas i que són incapaços d'aprofitar-la. I encara s'atreveixen a rallar de dieta mediterrània i de quilòmetre zero! Com tampoc no aprofiten la llarga llista d'altres plats menorquins de primera categoria i, en canvi, massa vegades opten per atreure el públic amb collonades –amb perdó– que avui dia es cuinen en sèrie en qualsevol restaurant del món d'aquells que no tenen personalitat pròpia.
Per açò avui voldria fer un elogi de l'Hospital Mateu Orfila, que entre els seus menús ofereix als hospitalitzats oliaigo amb tomàtics. Una prova que, de vegades, els cuiners d'una institució pública que no té cap necessitat de cercar clients –Déu mos en guard!–, demostren tenir més criteri i visió que molts de restauradors.
