Tothom que hagi llegit una mica sabrà que Podemos, que segurament va néixer com un projecte sincer, va ser promocionat des del principi pels que comanden de ver –i controlen les televisions–, amb l'objectiu que el PSOE perdés d'una vegada l'exclusiva que bonibé tenia del vot d'esquerra.
I també sabrà que quan van veure que la criatura s'engreixava massa, aquests mateixos que comanden de ver –i controlen les televisions– van aprofitar un partidet (Ciutadans) que malvivia a Catalunya, dedicat a lluitar contra la recuperació de l'idioma del país, per convertir-lo en l'estalonament –o l'alternativa, segons com anassin les coses– d'un PP que per força s'havia de socarrar amb la seva manera impúdica que gestionar la crisi econòmica.
El problema és que, els que comanden de ver –i controlen les televisions– no van saber mesurar les conseqüències que podia tenir donar vida a aquestes noves criatures polítiques. I és que ells, més que de política, hi entenen de tractar els polítics i de guanyar els multimilionaris concursos públics que convoca l'Estat. I d'aquesta manera fan grans negocis que solen sortir molt bé. I que si qualque vegada no hi surten, no és a ells a qui arrosseguen, sinó precisament als polítics amics.
Aquests quatre anys de crisi econòmica i de govern del PP han estat magnífics per a ells. I açò no vol dir que els agradi que tanta gent hagi quedat sense feina o cobrant sous miserables, o que els serveis socials s'hagin aprimat fins a quedar secs com un bacallà. O que la vidriola de les pensions bonibé s'hagi fos. No, Déu mos en guard que celebrassin aquestes desgràcies! Però la realitat també és que, mentrestant, ells s'han enriquit més que mai i avui a Espanya hi ha més fortunes que en els millors moments d'expansió econòmica. I açò, clar que els fa estar contents i desitjosos que la cosa no s'acabi mai.
Per paga han pogut resoldre també tots els problemes dels seus bancs. Gràcies a la bona disposició del govern i als ajuts que arribaven d'Europa, que no han servit per refer els petits empresaris, ni per compensar les persones estafades pels propis bancs. Ni tampoc per ajudar aquells aturats que no podien pagar la hipoteca, naturalment. Els ajuts han servit per allò que consideraven més necessari: salvar els seus bancs i les seves cadires als consells d'administració.
Però ja ho hem dit, quatre anys a aquest ritme per força havien de socarrar –poc o molt-- el PP, i calia tenir un pla de recanvi per continuar salvant el país (que és el que sempre asseguren que fan). Si el PSOE s'aconseguia refer dels seus errors i recuperava la credibilitat, què millor que fer-li créixer un contrincant amb la seva mateixa cresta vermella perquè li restàs força electoral? I, alternativament, què millor que cercar un bon company per al PP, ja que per pròpia iniciativa sembla que li costa fer amics?
Clar que els fills mai no els acabam de controlar, sobretot quan són adolescents i es creuen el llombrígol del món. I així és com va anar, fins al punt que els que comanden de ver –i controlen les televisions– van estar ben apurats quan van veure els resultats de les primeres eleccions generals i les conseqüències que podien tenir. El seu fill putatiu (Ciudadanos) no va donar la talla per poder facilitar la majoria al PP i, encara pitjor, va oferir al PSOE la seva virginitat. I el seu fill bord (Podemos) es va manifestar amb prou agalles d'edat burral per superar els socialistes i ser un perillós aspirant a la presidència del govern.
En aquest ball també hi jugaven el seu paper els partits independentistes de Catalunya, però aquests no eren la principal preocupació dels que comanden de ver –i controlen les televisions. Perquè segurament ja estaven al corrent de la feina bruta que el ministre Fernández Diaz feia per ells al marge de qualsevol norma de país democràtic. A més, a cop d'anticatalanisme els van poder aïllat de qualsevol pacte.
En resum, Espanya viu un autèntic flicot per culpa d'una idea brillant dels que comanden de ver –i controlen les televisions–, potser acordada en una tarda de futbol a la llotja del seu equip preferit o fumant un puro en una tarda de toros. Sense cap tradició política de pacte ni de consens, i amb dos partits adults que no se'n surten i dos d'adolescents que no acaben de saber qui són son pare i sa mare.
La solució la tindrem d'aquí uns dies. De moment el PP continua esperant que li ponguin, ara una mica més, perquè sembla que qualcú ha xivat finalment a Ciudadanos el nom de qui els va parir. I el PSOE, de moment en guàrdia, perquè encara no vol reconèixer que el vot dels diputats independentistes té el mateix valor democràtic que qualsevol altre, i perquè Podemos continua desgavellat, incapaç de distingir entre tàctica i estratègia, entre triar allò que no els agrada o allò que de ver és dolent.
