Si Portugal hagués esdevingut una comunitat autònoma espanyola, avui no celebraria la copa d'Europa, perquè no la hi haurien deixada competir. És una obvietat, com ho és que a les comissaries dels territoris només onegi la bandera rojigualda. Banal és dir que quan el sol es pon es fa fosc.
No obstant açò, observi's que Gran Bretanya és un regne constituït per quatre nacions: Anglaterra, País de Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord. Totes quatre tenen equips nacionals que juguen a la UEFA. La República Ibèrica podria tenir quatre nacions: Espanya (amb les comunitats i ciutats autònomes que vulgui), Euskadi (País Basc i Navarra), Catalunya (els Països Catalans) i Galícia-Portugal. Vet aquí la base d'una gran confederació democràtica dins la Unió Europea. Unió entre entitats sobiranes lliures i iguals.
Un poble que vulgui fer part d'un estat confederal, per esdevenir possible, primer s'ha de convertir en Estat, o deixar de ser una entitat subestatal, i llavors negociar de tu a tu, des de la igualtat, amb els altres membres de la confederació. De cap manera encaixa un federalisme autèntic amb l'existència prèvia d'instàncies supremes que imposen als altres allò que poden o que no poden ser o fer.
Em diran que una república ibèrica, tal com la pensaven Castelao, Saramago o Maragall és una utopia política somiada per intel·lectuals. Tanmateix, convé saber que les utopies poden mobilitzar grans canvis i que les societats vives són canviants. Sobretot quan amb la utopia viatgen aspiracions a més i millor democràcia i justícia social.
En l'Espanya actual, el poder de les élites extractives continua sent, si fa no fa, el mateix que en temps de la picaresca, de les aparences barroques i del Conde-Duque de Olivares, o sigui, una constant històrica. Només ha calgut que un poble que dormia comencés a somiar despert perquè la bèstia es posàs en guàrdia i es tornàs una fera ferotge, en la millor tradició d' esa España inferior que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste; / esa España inferior que ora y embiste, / cuando se digna usar la cabeza, com va encertar a escriure el gran Machado. Don Antonio, però, confiava que es tractaria d'un futur que duraria poc («El mañana efímero») i les generacions joves forjarien un demà molt millor, tot i que el poeta sabia que aún tendrá luengo parto de varones / amantes de sagradas tradiciones / y de sagradas formas y maneras. S'equivocava. La cosa encara dura.
