Grec (281)

Aconseguir ser protagonista quan al costat tens el director de teatre Rafael Duran, l'escriptor i enigmista Màrius Serra, el presentador de televisió Albert Om i, sobretot, l'actor, dramaturg i productor de ferro Antoni Gomila, té un mèrit que s'ha de destacar. Açò ho va aconseguir Joan Martí Mir, periodista televisiu d'Esports a IB3 i director del documental «Acorats, crònica d'un fenomen». I ho va fer al teatre La Seca Espai Brossa de Barcelona la nit del passat dimarts catorze de juny. Joan va centrar l'atenció del públic que emplenava la carismàtica sala i ho va fer gràcies a l'excel·lent documental presentat i a la generositat a l'hora d'embarcar-se en un projecte sobre la figura i l'obra del nostre Ramon Llull sardònic del segle XXI: Antoni Gomila. He llegit el llibret «Acorar» dues vegades, he presenciat la representació teatral tres vegades (a Fornells, a Ferreries i a Barcelona), he assistit com a públic al col·loqui posterior una vegada, el passat dimarts esmentat, i he vist el documental de Joan Martí Mir. En tost de quedar saturat d'aquest pesat al·lot de Manacor de nas esmolat i de bec fi, he vist coses noves en el seu text que m'havien passat per alt en les ocasions anteriors. El documental, en lloc de treure misteri a l'obra, hi afegeix noves subtileses que l'enriqueixen. Un excés d'informació addicional pot treure encant a una obra que ens ha meravellat. Pot incórrer en el perill d'eixugar la mar per tal de fer visible a l'espectador els faldons submergits de l'iceberg. El treball de Joan no comet aquest error. Respecta fins al punt just l'obra i el personatge i es manté en un grau d'objectivitat per tal d'entendre una creació literària i teatral que s'ha convertit en un prodigi com demostren les, fins ara, més de tres-cents representacions. L'espectador primer del documental és el propi director, un Joan Martí Mir que vol esbrinar per quins set sous aquesta obra sense pretensions inicials s'ha convertit en un clàssic modern de la dramatúrgia contemporània amb l'afegitó d'haver sabut arribar per igual a tots els segments superposats de la societat. Ens revela, per exemple, les tensions entre director i autor que, per acabar-ho de complicar, havia de ser també l'únic actor protagonista de l'obra. Aquesta tensió creativa que va acabar sent fructífera es pot sintetitzar en el títol. L'inicial aportat per l'autor del text havia de ser «Sobrassada blanca». És l'opció que hauria triat Màrius Serra, per exemple. A nivell personal crec que un bon text -ja sigui una obra de teatre o una novel·la- ha de contenir una imatge que justifiqui les paraules. Acorar significa arribar fins al cor, matar. Raymond Carver deia que les obres de ficció han d'estar sobrevolades per una sensació perenne de perill. Antoni Gomila assegura que percep des de dalt l'escenari quan la mort entra de ple en la narració. Les rialles esdevenen més tenses i el costumisme apuntat s'enlaira fins a esdevenir una tragèdia quotidiana que té com a protagonista un animal simbòlic a tota la Mediterrània. I ja se sap el que deia deia Ernest Jünger, a les tragèdies els escau una única paraula («Hamlet», «Macbeth», «Acorar»...). El costumisme esmentat era l'escull que el dramaturg volia sortejar de totes-totes. Assemblar-se més a Antònia Font que al gran Xec Forteza (que Déu n'hi do). Les influències teatrals també apareixen al documental que té l'encert d'incorporar gravacions domèstiques. A Buenos Aires, el grup de teatre del qual formava part Antoni, va assistir a la representació de «Vestuario de hombres» del dramaturg sud-americà Javier Daulte. Es va fer la llum. El camí a recórrer era l'analogia. Traslladar la crítica popular i ferotge de la societat argentina a la societat mallorquina. Influències literàries també són desvetllades. «Cien años de soledad» i Macondo. «El Guepard» i Lampedusa. «Acorar» i Mallorca. L'univers personal i familiar d'Antoni Gomila queda reflectit a la filmació i petits detalls l'enriqueixen. El dramaturg de Manacor pren apunts als bars durant les gires i escriu a ordinador amb tots els dits de les dues mans. La veu que esmitja amb la precisió d'un acorador la pel·lícula és la del padrí d'Antoni Gomila de més de cent anys. Per què torna blanca, la sobrassada? És un misteri més de la natura com és, per exemple, que a Manacor no plogui mai de grec. Un dels moments àlgids del documental és aquesta conclusió. Existeix un misteri i no s'ha de perdre el temps desentranyant-lo. Joan Martí Mir no pertany a aquesta generació i es pren la molèstia d'intentar aclarir aquest misteri interrogant l'home del temps d'IB3. La ciència diu el contrari. Manacor és un indret humit i hi plou de grec com en qualsevol altre lloc. Ciència i mite. L'aire contemporani que insufla profunditat temporal al documental. Què vol dir, però, ploure de grec? Direcció vers la mar del Grec; vent que procedeix d'aquell indret, o sigui nord-est. Gregal. Una creença popular referent al vent de grec assegura que, quan va esdevenir el diluvi universal, plogué d'aquell vent: per haver duit el diluvi el vent de grec, Déu disposà que no tornàs a ploure fort mai més d'aquest vent; per açò sempre les pluges de grec són fluixes, i si tendeix a ploure fort, es gira cap a tramuntana o llevant. D'aquí ve la dita: «Qui és nat ni naixerà, ploure fort de grec no veurà». En canvi un altre refrany diu: «Vent grec, la pluja al bec».