Vistos els resultats del passat diumenge, els assessors de Mariano Rajoy van encertar plenament quan van enfocar la campanya electoral des dels eixos que calia que el PP proclamés el vot útil i fes servir la por. El vot útil per fer tornar a la seva tanca les ovelles desafectes que havien marxat a Ciudadanos els darrers anys; la por a Podemos per cohesionar i mobilitzar l'electorat conservador i també per incentivar l'abstencionisme dels indecisos votants d'esquerres més centrats.
Efectivament, Ciudadanos ha estat la formació més castigada pel vot útil. Els escons que ha perdut ben segur han anat al PP. Davant el temor a possibles revolucions bolivarianes, el votant de dretes ha preferit abandonar succedanis i renovacions per preferir l' immobilisme. Rajoy també va jugar fort amb la carta amb la qual es presenta com a únic que pot garantir una Espanya unida i no rompuda, és a dir, el nacionalisme espanyol més excloent, pur i dur, el que en definitiva agrada a la Meseta. La por a Catalunya cohesiona l'espanyolisme.
Vist el succeït, entre les penúltimes eleccions i les del juny, s'han donat canvis i fets que ho expliquen gairebé tot. Amb sis mesos el món gira moltes voltes. Des del punt de vista econòmic, la conjuntura que va de desembre a juny, no ha estat de fallida sinó de recuperació, minsa recuperació ben segur, però el país ha abandonat la caiguda lliure al qual es veia sotmès fa un any o dos. La gent necessita de menjar i per això prioritza que hi hagi feina per damunt de qualsevol consideració; amaga la vista a la corrupció per afrontar el dia a dia. La història també ensenya que la gent s'acostuma a tot. Ha assumit la precarietat. L'esquerra s'equivoca pensant que criticant la corrupció ho té tot guanyat. És assegurant el treball, la vivenda i ensenyant, amb pedagogia i estant amb la gent i no tancats en gabinets, que és possible, imprescindible dirigia jo, un nou estil de vida en què tothom es senti reconegut i respectat sense que es vegi compromès el benestar social i mediambiental de les generacions que vinguin al darrera, que l'esquerra pot tenir joc dins la política.
Però també, vist, com dic, a posteriori, està clar que el PP i tots els mitjans i poders fàctics, quan van veure que seria forçós anar a unes noves eleccions, van concertar una tàctica per neutralitzar la pujada de Podemos. En primer lloc, és ben possible que els resultats de les enquestes dels darrers mesos, segons les quals Podemos feia el sorpasso al PSOE, hagin estat intencionadament manipulats per aconseguir mobilitzar el votant conservador i deixar caure en la confiança al votant de la formació de Pablo Iglesias. En segon lloc, ningú negarà que la premsa de tota casta ha fet sang presentant contínuament el partit com la formació dels dimonis comunistes i responsable de la ruïna de Veneçuela.
Ara bé, Podemos i les esquerres també s'han demostrat frívoles, com també el vot jove d'aquí, però també el d'Anglaterra, que ara fa escarafalls en les xarxes socials pels resultats i pel brexit, ho és de frívol. L'abstencionisme s'ha donat en la franja d'edat jove. El desembre, la joventut va anar a votar perquè estava desencantada i perquè no tenia res més a fer un capvespre d'hivern. Ara, pensant que Podemos, segons les enquestes, ho tenia tot guanyat, alguns també desenganyats, que també n'hi ha, van preferir quedar el capvespre a la platja o la piscina.
Haurien de prendre nota els partits d'esquerres que ara estan dirigint el Consell insular i el Govern balear. Es percep un desencís generalitzat que les eleccions han posat damunt la taula. Primer, no funciona la comunicació entre el govern i el carrer; tampoc, transcorregut un any, es materialitzen canvis en les formes i en els continguts de fer política, i per acabar els partits han d'estar al carrer i s'equivoquen si es pensen que tenint tots els quadres directius ocupant càrrecs ho tenen tot guanyat. Amb polítiques frívoles només hi ha vots frívols.
