Negat (279)

Devia tenir uns nou o deu anys quan vaig veure a Cala Galdana el meu primer negat. Era un pescador d'oblades que s'havia enfilat per les pesqueres de Son Mestre i que havia caigut a la mar. Tal vegada no sabia nedar o va patir un síncope o potser va topar amb les roques i va morir de la caiguda o en va quedar molt malferit i l'aigua el va acabar de rematar. L'havien tret de l'aigua i l'havien estès amb molt de respecte a un racó de S'Illot, molt a prop del pont que encara salva la desembocadura del torrent d'aigües dolces nascut a la muntanya de Santa Magdalena i que travessa el barranc d'Algendar. El vaig mirar amb por i amb estima. El record blau, inflat, una blavor blanquina i cerosa i destil·lant una serenor que només és capaç de dibuixar el pinzell de la mort per asfíxia. Record també les converses en veu baixa dels adults. En el món real, representaven la constatació d'estar vius concentrada en unes poques paraules. La mar infon respecte. Els ofegats són els morts que més impressió fan als illencs i a la gent que viu a la vorera. Tal vegada es deu a la relació amb la tradició cristiana del bateig. L'aigua purifica, l'aigua és vida; que l'aigua mati és una contradicció moral i física que ens descol·loca i ens deixa melancòlics i pensatius. Així em vaig sentir jo davant aquest primer negat. Després d'aquest no n'he vist cap més en viu. En canvi, n'he vist moltíssims a la televisió. Vestits damunt l'arena com si s'haguessin mudat per al ritual de la mort. Abraçats a l'arena d'una vorera que desitjaven i que no van conèixer mai. Envoltats de l'armilla salvavides convertida en la crosta d'una pegellida que els ha acabat d'enfonsar. Adults, dones, vells, infants. Passen davant ca nostra fent un terrabastall. El trànsit dominical ha estat tallat. Aquest estiu l'inici del solstici ha coincidit amb la lluna plena. Jo me'ls mir des del balcó. Una onada humana que frega amb les seves múltiples veus de batucada el pis principal. El ca no pot evitar de lladrar. Els petards el paralitzen. Els tambors el posen frenètic. La gent es gira. Hi he reconegut amics. Familiars. També autoritats. L'alcaldessa de Barcelona. La presidenta del Parlament de Catalunya. Davalla. Davalla. Els gestos. Les paraules. Els veig passar en direcció a la Sagrada Família. Són unes deu mil persones reclamant el dret d'acollida per als immigrants. Tarden una estona a acabar de passar davant ca nostra. També han vist els negats a la televisió. Tal vegada els han vist surant damunt les aigües clares de les illes gregues. Voluntaris. La majoria són catalans. Bombers o vigilants de les platges o practicants de surf que han sacrificat la qualitat de les seves vides acomodades i tranquil·les per salvar vides de desconeguts. Ha de ser molt plaent. Suficient? Els pacífics manifestants són escortats per la brigada de neteja. Rere la darrera filera de la manifestació hi ha les màquines i els treballadors municipals de la netedat urbana eficient. Se'n pot fer una metàfora. L'endemà no en quedarà cap rastre del missatge dels manifestants. És aquí, el quid. Lluitar contra l'oblit, contra la sensació d'inutilitat de tot plegat, contra la sensació paralitzadora d'impotència. L'acció. Davalla, davalla, davalla. Uneix-te a nosaltres. Demà és dilluns. Ens aixecarem a les set del matí. Els al·lots aniran a escola. Començarà l'estiu i el solstici coincidirà amb la lluna plena. No passava des de l'any mil nou-cents seixanta-set. A les dues de la matinada, hora d'aquí, milions de persones veuran les finals de bàsquet professional. NBA. Somiosos, entraran a fer feina a les fàbriques o a les oficines. A vegades pens que seria relativament fàcil esbrinar la identitat del pescador d'oblades que es va ofegar a Son Mestre quan jo era petit. Seria un esforç gratuït. Els negats deixen de ser locals per esdevenir universals des del moment que deixen d'existir. Després ja no pertanyen a ningú. No són de cap lloc. Passen a formar part de la mar encara que siguin enterrats en terra ferma. A la mar, en canvi, hi tenen un enterrament polit si hem de fer cas al poeta antillà Derek Walcott: «Alguns pescadors no sabien nadar. / Dorcas Henry no, però se n'adonaren més tard / cercant buccí a les punxegudes roques, on el trobaren, / per alguna raó, aferrat a una estrella de mar.» Hem poblat la mar Mediterrània de negats. Més de deu mil emigrants morts a la Mediterrània des de dos mil catorze. Deu mil! Dues poblacions petites de Menorca ofegades a la mar Mediterrània! Què fer per aturar tota aquesta infàmia? Formar part d'una onada urbana? Desplaçar-se a les platges d'arribada? Fer donacions a organitzacions humanitàries presents als camps de refugiats? Escriure inútils escrits? Votar partits compromesos en acabar sincerament amb aquesta ignomínia. No n'hi haurà prou, ja ho sé, perquè sempre ens encalçarà la metàfora. La brigada de la neteja deixa els carrers trepitjats per la manifestació nets com una patena. Els conductors dels cotxes que hi circulen minuts després desconeixen que hi ha passat una manifestació multitudinària en favor al dret d'asil als refugiats. Negat. Mort per asfíxia dins un líquid; castellà anegado, ahogado.