Mardà (278)

Aquesta mateixa setmana llegesc al diari MENORCA una notícia que, amb d'altres versions, sembla extreta de la pel·lícula «El dia de la marmota»: «El servei de radioteràpia a Menorca es posposa un any més». Paral·lelament, les autoritats balears ens anuncien molt cofoies la creació d'una Facultat de Medicina al centre sanitari de Son Espases. Són dues notícies recurrents, punyents i relacionades. El servei de radioteràpia a Menorca és fonamental. Els malalts de càncer s'han de desplaçar a l'illa veïna o a Barcelona per a rebre aquest tractament essencial que els pot allargar o salvar la vida. Fa uns pocs anys vaig acompanyar ma mare a les sessions que va rebre a l'hospital de Sant Pau de Barcelona. La primera raó de triar la ciutat comtal va ser la disponibilitat d'una casa on poder allotjar-se i descansar, entre sessió i sessió, mentre durava el tractament. Una segona raó va ser l'existència de més màquines de radioteràpia a Barcelona que no a Palma i el coneixement de molts casos de menorquines i menorquins que havien hagut de tornar a Menorca després d'haver rebut la notícia que l'únic aparell s'havia espatllat. El handicap va ser córrer a compte de les despeses del viatge que no cobria la Seguretat Social per haver-se desplaçat a una altra Comunitat Autònoma de l'Estat. Fa riure. L'administració central presumeix de no tenir fronteres i just que l'avió es desviï cap al nord-oest i voli uns quilòmetres més de distància, és com si hagis entrat en un altre país que tan sols és reconegut quan es tracta de no pagar els desplaçaments als malalts. País de pandereta, comunitat autònoma d'ensaïmada amb cabell d'àngel. Obligat a agafar un avió, a un menorquí li és més pràctic desplaçar-se a Barcelona (millors metges, millors instal·lacions mèdiques, millors aparells, màquines i quiròfans; més menorquins hospitalaris vivint-hi...) o a qualsevol altre ciutat important de la península que fer-ho a Palma. El mateix raonament serveix per a la Facultat de Medicina que ha d'entrar en funcionament el curs que ve i que costarà als menorquins milers i milers d'euros sense a penes retorn. Els contribuents de la nostra illa finançarem una facultat que només acabaran aprofitant els mallorquins perquè la gran majoria dels nostres aspirants a metges s'estimaran més formar-se a d'altres facultats més prestigioses d'arreu del territori. Des del moment que has d'agafar un avió, el món s'obre i esdevé infinit. Mentrestant, el servei de radioteràpia per als malalts de càncer ha d'esperar un altre any. Ja sabem del centralisme de Mallorca. Els menorquins l'hem patit des de temps immemorials, des que formem part de la mateixa comunitat. El que deixa perplex és la incapacitat dels polítics de revertir la situació i situar-la en un pla d'equitat que esdevingui durador i acabi sent normal. Puc entendre a la perfecció els polítics mallorquins que veuen reforçada la seva autoestima i reforçats els seus privilegis i els de la gent de la seva illa que els victoreja. El que no puc entendre és la tranquil·litat i resignació dels polítics menorquins, eivissencs i formenterencs que haurien de representar les respectives illes amb l'objectiu d'assolir una societat més justa, igualitària i en la qual tothom si sentís a gust sense tenir en compte el lloc de naixença o de residència. De fet, aquesta eterna problemàtica de desigualtat estructural entre illes esdevé només en un pla institucional. La bona sintonia entre els illencs de les diferents illes que formen l'arxipèlag és absoluta. Ens entenem, rallam el mateix llenguatge, ens reconeixem en un mateix substrat comú. Així, què és el que impedeix la construcció d'una comunitat autònoma amb una forta identitat col·lectiva? Els privilegis que no volen perdre per res del món les elits. I les d'aquí? Per què no es queixen si també es veuen perjudicades? La paraula màgica és quota. Escollir una persona destacada de cada àmbit de la societat, de l'economia i de la cultura i premiar la seva fidelitat amb càrrecs, subvencions i distincions a canvi de la seva submissió absoluta a l'ordre establert. Així es trenca l'ascensor natural que tota societat sana ha de tenir, es construeixen fumeres a través de les quals s'enlairen les frustracions i es fragmenta el rival que, en tost d'un compatriota, és vist com un enemic que cobeja els mateixos bens. Aquesta omertà resta fermament segellada a nivell institucional amb la figura dels polítics. Sense possibilitats de lluitar per objectius que beneficiïn les illes petites, acaben convertits en professionals de la vida pública, en parts proporcionals d'un tot sobre el qual no poden influir. I així eternament. Els polítics poden ser de dretes o d'esquerres, centralistes o autonomistes, espanyolistes o independentistes. Pot haver-hi una dictadura o una democràcia, una república o una monarquia. La situació ha esdevingut immutable i amb una lleugera tendència corruptiva. Els menorquins ens hem acabat assemblant als bens de la pel·lícula «El silenci dels anyells». Caminam un rere l'altre, en silenci, resignats i drets cap a l'escorxador davant la mirada vigilant del mardà quota. Un mardà és el mascle de l'ovella destinat a la procreació. Castellà, morueco.