Avui a les 20 hores, al Saló de plens de l'Ajuntament de Sant Lluís, ens reunirem un grup de col·legues per brodar paraules de record i homenatge a Manolo González Gálvez. Perquè les lletres no s'acaben només amb dir adéu. El temps, tan sols, enterra el cos.
Rallarem d'aquella classe de matemàtiques, on vam conèixer el profe admirat; famós per les seves bromes i pel seu xoc volador. El don, mestre de cap a peus, especial i sarcàstic, que tenia una poderosa virtut: veia futurs joves, homes i dones. Perquè m'entenguis Fiona, ens extreia lo bo, ens confiava talent.
L'esportiu, el qui feia xalar en les tertúlies dels cafès, on es cuinaven els fitxatges insulars. Era un redactor en cap líder, incombustible amb tots. Teclejava fent aquell gest de borinar la cigarreta fins buidar el tabac de les primeres fumades. Fiona, al diari, el seu cos tenia els anys concentrats, densos.
Compromès en tots els àmbits, amb l'espai i amb la societat. L'enamorat de Punta Prima, com un horitzó sense hores desxifrant-te. L'ànima poeta que cantava primaveres, alegres, festives, divertides, també dissimulades. El viatger sensual, tram amb més passions que raons, com aquell ball dominicà.
Avui volem escriure't Fiona, del mestre, del polític, de l'amic, del periodista, de l'escriptor... són paraules des d'allà on algun dia vam abraçar somnis junts. Estén la teva mà, estimada Fiona, somrient i vibrant, emotiva i sincera, perquè els homes així, mai moren.
