Joan F. López Casasnovas28/04/16 0:00
TW

Se'ls anomenava socialistes utòpics perquè durant els dos primers terços del segle XIX les doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnaven una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials amb la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució, o sigui el socialisme, es plantejava com a especulació intel·lectual de personatges com el francesos Fourier, Proudhon, Saint-Simon, etc. o per l'anglès Owen. L'empresari industrial Robert Owen ja l'agost de 1817 havia fixat la jornada de vuit hores en el sistema comunitari que proposava. En el seu «Catecisme per a ús dels treballadors» blasmava les jornades inhumanes de fins a disset, amb treball infantil de més de deu, perquè eren insuportables si hom volia mantenir la bona salut, intel·ligència i felicitat de les persones; perquè els descobriments de tècniques modernes permetien que, amb un màxim de 8 hores de feina diàries i una bona organització, es produís riquesa abundant per a tothom; perquè per enriquir-se uns no s'havien d'empobrir moltíssims d'altres, i perquè el veritable interès de cadascú consisteix a fer que tots els éssers humans visquin contents i amb llurs necessitats cobertes.

¿Eren utòpics, doncs, aquells pensadors d'Icàries perquè no tenien sentit de la història ni consciència de la política realista del seu temps? Més tost hauríem de dir que la seua utopia consistia a denunciar un present desastrós i mostrar futurs necessari o, millor encara, punts de partida mobilitzadors per aconseguir-los.

Noticias relacionadas
Joan F. López Casasnovas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Després vindria allò del socialisme científic, amb les anàlisis de Marx i Engels, que ja no es limitaria a denunciar les injustícies socials i a imaginar societats ideals, sinó que, a partir del coneixement dels mecanismes econòmics que regien les societats i d'una visió científica de la història, es proposava transformar la realitat en positiu. Que les actuacions concretes d'aquestes teories no hagin reeixit més enllà dels moments revolucionaris no obsta perquè el progrés, des de les situacions de semiesclavatge a les conquestes successives de drets laborals i socials, sigui una constatació històrica.

Després del desinflament de les socialdemocràcies, a partir de les crisis successives provocades pels amos del Mercat, que no paren d'exigir reformes i austeritzar la població, els drets que la classe obrera (si més no l'europea) creia consolidats es van esfumant. Es discuteix, fins i tot, que es pugui parlar de classe obrera 130 anys després dels fets de Chicago, que van donar pas a la Declaració del Dia Internacional dels Treballadors...