Les mostres literàries en llengua catalana anteriors a Ramon Llull (Ciutat de Mallorca,1235-1316) són menors i d'interès reduït; no així les seues contemporànies, que compten amb el «Libre dels Feyts» del rei Jaume I, la «Crònica» de Bernat Desclot o l'obra d'Arnau de Vilanova, autèntics monuments de la prosa catalana medieval. Amb tot, val a dir que, al segle XIII, l'escriptura havia deixat de ser tasca exclusiva de clergues i que els catalans, que encara reservaven per a l'occità o provençal el gènere de la poesia, quan escrivien en romanç (no en llatí), ho feien en pla català. Sanchis Guarner fa notar l'estranyesa dels filòlegs que observen com el portuguès, el francès, el castellà o l'italià es formen en el domini de la poesia; en canvi, el català es va formar en el de la prosa. Idò bé, la paternitat principal en aquesta formació de la llengua correspon a Ramon Llull, català de Mallorques com se'l coneixia per mor que la nació dels catalans no havia estat dividida encara en províncies o comunitats autònomes d'una altra nació.
El corpus escrit lul·lià reuneix uns 250 textos, no tots escrits en català, també en llatí i algun en àrab; però fa de la llengua catalana instrument d'expressió de totes les branques del saber del seu temps. Llull fou realment el creador de la llengua literària catalana, igual que contemporàniament Alfonso X el Savi havia fet el mateix per al castellà i Dante Alighieri per a l'italià. El gran lul·lista anglès R. Pring-Mill ha posat de relleu com Llull malda per donar a conèixer en català no sols les seues efusions místiques sinó també les doctrines científiques, filosòfiques i teològiques -àrides en si i que en l'Europa cristiana d'aquell temps s'expressaran en llengua llatina durant molts anys-, transmutant-les en literatura gràcies a procediments retòrics: «Qui vol parlar bellament e rectoricalment e endressadament, sàpia haver art e manera per la qual sàpia fermar e dir sàviament e ordonada ses paraules...» En aquest sentit, la prosa de Llull, cerebral i cisellada, segons comenta Martí de Riquer, és l'antítesi de la llengua familiar i descurada amb què el rei En Jaume havia dictat la seua Crònica.
La missió apologètica que traspua el projecte lul·lià obligava a l'aprenentatge de llengües. No es podia convèncer jueus i musulmans parlant-los en llatí ni es podia explicar al poble la «Contemplació en Déu» si no es parlava en la llengua del poble i de cara al poble (coram populo). Quan publica el «Llibre de Nostra Dona Sancta Maria», diu que el fa «a la major explanació que podem e ab les plus desplanades paraules lo lliuram, e subtilitats esquivam aytant quant podem per ço que sia entès...» Ramon tenia consciència clara de l'opció idiomàtica, així com que, per no recloure la seua obra al camp exclusiu dels clergues, s'havia d'obligar a un treball de creació.
Tanmateix no és fàcil saber amb exactitud quina fou la llengua del nostre "Doctor Il·luminat" perquè generalment es treballa sobre textos copiats al s. XIV i no sabem fins on els copistes han estat fidels als originals. Lingüistes tan solvents com Francesc de B.Moll i Antoni M. Badia Margarit han estudiat a fons els textos del mallorquí i hi han trobat un doble vessant sintàctic, llatinitzant i popular, amb resultats que aquí no hi ha espai per poder detallar. Pel que fa al lèxic, Martí de Riquer ha senyalat que la prosa de Llull és conscientment depurada de vulgarismes. A partir d'uns 7.000 mots diccionariables, Moll distribueix els següents percentatges: a) patrimonials del català (52%) [mots avui substituïts per cultismes, com aer/aire, colona/columna, colpa/culpa, devesir/dividir, deixendre/descendir, homei/homicidi, nuu/núvol, promeia/primícia, soplegar/suplicar, etc.); b) derivats dins la pròpia llengua catalana (20%)[aucire (<occidere)/ matar (der. de mattus), celar (<celare)/amagar (der. de magus), flom (<flumen)/ riu (magnificatiu, magnificativitat, magnificant, magnificança, magnificador, magnificat, magnificable, magnificabilitat, magnificació, o «bo»- «bondat» > bonificatiu, bonificant, bonificador, bonificable, bonificar, bonificat;...]; d) llatinismes (18%) [fortitudo, tríplex, tempus, locus, superfícies, explícite, etc]; e) usats només per R. Llull (7%) [fabregar=treballar el ferro, maldeïdor=malparlador, noable=nociu, ordial = originari, etc.]; f) provençalismes (1%) i g) onomàstics (2%).
La prosa de Llull serví de model durant molt d'anys als escriptors en llengua catalana i esdevingué un autèntic patró o estàndard durant segles. A les illes Balears, els catalanoparlants encara recordam alguns trets de la llengua de Llull. Així, quan empram els dos articles (el, la per a l'estàndard culte i dignificador/ es, sa, més col·loquials), o quan feim ús de la 1 persona del present d'indicatiu amb marca zero (jo pens, obr, compt,jutj, etc.); de les formes verbals de 1 i 2 pers. plural del present d'indicatiu dels verbs de la 1ª conjugació acabades en –AM, -AU front a les mateixes del subjuntiu en –EM, -EU (pensam, pensau / pensem, penseu); dels imperfets de subjuntiu de la 1ª conj. en A (pensàs, pensàssiu / pensés, penséssiu); dels possessius àtons (mon, ton, son...), etcètera. I també en alguns mots i expressions arcaïtzants.
Més tost seríem molt pecs si no conràssim i empràssim l'idioma d'«Amic e Amat», d'Evast, Aloma i Blaquerna, la llengua en què parlaren el rei Lleó i els animals del «Llibre de les bèsties». Cometríem, si no ho fèiem, un greu tort; cumalreno infeels, trairíem el nostre patrimoni identitari, com fa qualque caragirat, que tot lo dia, dejorn i fosquet, diu defensar modalitats idiosincràtiques, però, bensenes, ho escriu en un altre idioma mentre n'ignora els registres més formals del que és propi del poble. Que gernacions a venir no s'hagin d'empegueir de nosaltres, vam-ell-ara!
