El Secretari General del PSOE i actual candidat a la presidència del Govern espanyol, Pedro Sánchez Castejón, es troba confús. El seu lideratge en el sí del partit està sent més que qüestionat, després que, el darrer 20 de desembre, obtingués el pitjor resultat dels socialistes en unes eleccions generals i perdés més de 30 escons. Ell havia trobat una solució i la va anunciar la mateixa nit dels comicis. «Es a Mariano Rajoy a quien corresponde, como candidato del partido ganador de las elecciones, someterse a la investidura e intentar formar gobierno». És a dir, Sánchez pretenia que Rajoy s'estimbàs en el debat al Congrés, per la seva evident incapacitat de negociació política i conseqüent manca de suports externs que ha mostrat en els seus quatre anys de majoria absoluta, i així aparèixer ell com a salvador de la pàtria i de l'estabilitat nacional. Pedro Sánchez és ben conscient que la seva única via per romandre a Ferraz és, hores d'ara, arribar a la Moncloa.
Ara bé, allò amb el que no comptava el líder socialista era amb el tarannà de l'actual president en funcions i la seva tàctica de l'estruç d'amagar el cap baix l'ala i esperar que els problemes es resolguin tot sols. Així ho féu Rajoy, una vegada més i va declinar l'encàrrec del rei de sotmetre's a la investidura, en no disposar «de momento, de los apoyos suficientes». I no només això, sinó que sabia molt bé que obtindria «una mayoría absoluta de votos en contra». Després d'una segona ronda reial de contactes, Sánchez es va postular al monarca com a candidat a la presidència i el rei li respongué «adelante». I el líder socialista ja no sap si Rajoy es manté en el seu immobilisme o bé és l'actual president qui està preparant una nova estratègia de desgast del seu principal oponent per tal d'anar a unes noves eleccions, en les quals el PSOE, segons totes les enquestes -la darrera la del CIS-, passaria, per primera vegada en la història de la democràcia espanyola actual, a la tercera posició en l'arc parlamentari, pel darrere de Podemos.
-Pedro Sánchez té, idò, un bon ball. Els nombres no li surten, de moment. Immediatament després del 20-D es mostrà favorable a un govern d'esquerres «a la portuguesa», expressió aquesta que ja no ha repetit més i que ha canviat per «un gobierno reformista y de progreso». No vol saber res del PP, evidentment, però la suma amb Ciudadanos tampoc no dóna i un executiu de coalició amb Podemos -que Pablo Iglesias ja li donava fet, amb vicepresidència per a ell mateix i ministeri de la «plurinacionalitat» inclòs- provocaria les ires d'alguns barons i, molt especialment, de la super-baronessa socialista andalusa, que li volen fer el llit i pretenen la seva defenestració. Aquests dirigents territorials saben molt bé que un govern d'aquestes característiques hauria de comptar, forçosament i si més no, amb l'abstenció en segona votació dels diputats dels partits sobiranistes catalans i, en el darrer comitè federal, ja van avisar que, si aquesta hipòtesi esdevenia una realitat, ells no podrien tornar a ca seva perquè «nos matarían» i que, en tot cas, això suposaria el patíbul del partit socialista.
-Amb tot, aquest escenari és, d'entrada, el més viable si Sánchez vol arribar realment a ser president. Pablo Iglesias ja el va avisar que «los compañeros de Esquerra Republicana» (per exemple) «no tienen cuernos ni rabo». (Evidentment, el líder de Podemos no va emprar l'expressió cola perquè hauria pogut menar a alguna confusió). Però tant el partit d'Iglesias com Ciudadanos no volen saber res l'un de l'altre i, per tant, un pacte a tres amb el PSOE és del tot impensable, com a mínim ara per ara. En el comitè federal a què abans feia referència, els dirigents territorials van aconseguir fer avançar el proper congrés del partit i Pedro Sánchez, que ha demanat tres o quatres setmanes de coll al president del Congrés, Patxi López, per iniciar el debat d'investidura, frisa per aconseguir els suports necessaris; ha iniciat els contactes amb els altres partits i, hores d'ara, no sap com s'ho farà per obtenir-los.
La dona de Pedro Sánchez, a l'altre costat del llit, es va adonar que el seu home estava inquiet i que suava.
Què tens, amor meu?
Que no sabia on era, ni si avui dematí havia d'anar a fer feina a Ferraz, a la Moncloa, o quedar aquí, a ca nostra.
No passis pena. Ja saps que, estiguis on estiguis, em tindràs devora teu.
Bé, com a mínim, ja tenc un vot a favor.
Què estàs dient?
No res; que acaben de tocar les 6 i jo ja no dormiré més. Me'n vaig a la dutxa.
