Aquests dies he rellegit «Hi ha alternatives», de Vicenç Navarro. Me'l va regalar un bon amic en el moment més àlgid del neoliberalisme, quan l'ofensiva mediàtica, política i econòmica t'obligaven a la recerca d'un alè. Sí que n'hi havia i que n'hi ha d'alternatives, ara bé, és un model que no interessa a molts sectors del nostre país.
La poca consciència fiscal i les retallades ens han debilitat. Les decisions no s'han executat en termes d'eficàcia econòmica, sinó per dictats purament ideològics. Ha guanyat el dèficit i els qui més tenen, s'han beneficiat els de la classe més alta. Xoca que aquesta pèrdua de drets socials i laborals, de recursos en tots els àmbits, sigui acceptada com a natural perquè se'ns vengui que l'austeritat era la única eina capaç de gestar en les estructures. Teníem polítics que representaven les institucions i els desitgem que simbolitzin el poble. Ja ha començat l'època de muda, una era carregada d'interrogants que voltegen i que fan que tot barati i que tot es mogui.
La secció «LoMasComentado» d'aquest diari deia que en el plenari de Maó el PP proposava debats sobre banderes, betlems i unitats pàtries, que el govern empetitia. Menys mal, perquè –malgrat sembli fora de context- volem que rallin de persones i d'ètica. Que sigui un privilegi guarit.
Encara no tenim govern nacional, però fent la vista enrere, és l'hora de l'alternativa. Desitgem l'opció dels qui no promouen conflictes de classe.
