La pastera és, entre altres coses, aquella mena d'atuell amb què alguns desesperats s'arrisquen a passar, dia sí dia també, d'una vorera a una altra de la mar mediterrània. Amb gran devessall de morts al cementeri marí.
En primer, els romans s'apropiaren d'aquesta mar com si fos seua. Mare Nostrum. Fou el seu domini durant uns segles. Mar de ca nostra. Els que hi venien i no parlaven la llengua de l'Imperi, considerats així bàrbars, estranys o forasters (certament, venien de fora) van acabar esfondrant les muralles de la capital del món. Aquelles murades presumptament inexpugnables, obra de romans!, no resistiren llurs envestides. Roma, la Ciutat Eterna, no fou la mateixa.
Conversen dos emigrants: «Per què parles tant, Mustafà?» L'altre el corregeix: «Mustapha. Mustafà sona fatal. Com Mojamé». El que es diu Mustapha puntualitza: «Mohamed. Avui ningú diu bé el nom de l'altre". (Juan Pablo Vallejo: «Patera», XXVIII premi Born de teatre). És ver que en el nom hi ha, implícit, el reconeixement de l'alteritat. Aquest dèficit onomàstic apunta la gravetat dels nostres dies.
El que un segle aixecà, altre ho aterra (Verdaguer: «Canigó»). Les pàtries es fan i es desfan; moltes vegades les desfan, o malden de fer-ho, nacionalistes d'altres pàtries intolerants, superbs, poderosos. Quina és la pàtria de l'home? El món sencer? Els drets humans? Caseta mia, per pobra que sia?... Deia el rodamón, jussà o sobirà d'identitats heretades, que on s'està bé, allà és la pàtria. Ho sabia Ciceró i els seus criats. La pàtria és la mare (com quedam?) per qui vessar fins a l'última gota de sang. Infants, no ho enteníem. «Dintre les venes, vida és la sang; / vida pels d'ara i pels que vindran; / vessada és morta" (Maragall: «Oda a Espanya»). Som encara animalets de granja dins un estat-corral (o potser una soll, vistes les porqueries).
Ramon Llull, català de Mallorca amb una fe il·limitada en el diàleg, 'practicava' la sapiència: Iustitia procurat pacem et iniuria bellum. Decididament, la pàtria ha de ser un país amb justícia. Però «no hi ha dret» i els governs 'civilitzats' aixequen murs contra els bàrbars. Ells fugen de les guerres que els civilitzats els promouen o de la fam a què se'ls condemna. De la misèria, en fi, que els té abarbetats, desesperats. Schengen és mort i els drets humans cremen a les pires del déu Mart. Els fumerols dels bombardeigs s'alcen d'ací d'allà. Silenci al món i xiuxiueigs a les cancelleries.
