L'antic cap del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, culpa el PP del rescat bancari del dos mil dotze. El columnista d'extrema dreta del diari «El Mundo», F. Jiménez Losantos, compara l'Espanya governada pel Partit Popular amb Bulgària.
Des que Mariano Rajoy encapçala Espanya, els catalans favorables a la independència han passat del vint per cent al quaranta-vuit per cent. Amb els dirigents actuals del carrer Gènova, l'atur a Espanya continua per damunt del vint per cent (a França, amb un deu per cent, Hollande ha declarat l'estat d'excepció contra l'atur). El Partit Popular és el primer partit imputat de la democràcia per la destrucció dels discs durs de l'ordinador del seu antic tresorer Luis Bárcenas. Al cas Nóos (conegut també com a cas Urdangarín o com a Operació Babel i que té un menorquí, Diego Torres, entre els principals acusats), al cas Gürtel (presumpte xarxa de corrupció política vinculada al Partit Popular, que funcionava principalment a les comunitats de València i Madrid), al cas Bárcenas (derivació del cas Gürtel i que recull una comptabilitat B del PP, és a dir, no declarada a la nostra estimada Hisenda Pública espanyola amb recepció de donatius il·legals de constructores i entrega de doblers negres en sobres als dirigents del partit); se'ls ha afegit l'operació Taula desplegada dimarts passat per la Guàrdia Civil contra una presumpta trama de corrupció vinculada al Partit Popular de la Comunitat Valenciana i que es va concretar amb vint-i-quatre detencions i vint-i-nou persones imputades -investigades en la nova terminologia judicial-, entre elles l'expresident de la Diputació de València, antic alcalde de Xàtiva i expresident del Partit Popular a la província de València, Alfonso Rus. En aquest context, és lògic que cap associació política vulgui pactar amb el Partit Popular. Ni Coalició Canària, ni Bildu, ni Esquerra Unida, ni PNV, ni En Marea, ni Democràcia i Llibertat, ni Esquerra Republicana de Catalunya, ni Compromís, ni En Comú Podem, ni Ciutadans, ni Podemos, ni PSOE. Mariano Rajoy i el seu ranxo de ministres incendiaris han cremat tots els ponts amb la resta de partits de l'arc parlamentari espanyol amb les seves polítiques arbitràries, partidistes, arrogants, insolidàries, classistes i inoperants. El president espanyol en funcions ha estat incapaç de pactar amb el president de la Generalitat i ara és incapaç de pactar amb cap altre líder polític espanyol. Conscient de la seva impotència, ha desairat el eei Felip VI i s'ha negat a sotmetre's a una humiliant, però rutinària, sessió d'investidura. El tactisme abans que el patriotisme.
En aquest context també, posa els pèls de punta pensar que el PP va ser el partit espanyol més votat de les passades eleccions. Coneixent tots aquests principals casos de corrupció associats al Partit Popular astora que 7.215.752 votessin el Partit Popular en les passades eleccions generals? Ens hem tornat bojos? Espanya ha embogit? En cap altra democràcia occidental els ciutadans continuarien confiant en un partit associat dia rere dia a la corrupció. Hem de posar el dit a la nafra i començar a dir que, votar un partit immers en la corrupció diària, és ser còmplice de la corrupció. Quin és el motiu d'aquest fervor necrològic? Són igual de desastre que el PSOE pel que fa a l'economia (el famós percentatge del 20 per cent d'atur que no han aconseguit rebaixar). Són encara més calamitosos en l'educació que qualsevol partit que ha governat Espanya en aquests darrers anys. Són incendiaris en cultura i han dividit els espanyols en múltiples faccions: entre pobres i rics, entre esquerres i dretes, entre nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans, gallecs i bascos. Han polititzat la justícia i han judicialitzat la política. Han maltractat els treballadors i han assassinat la classe mitjana. Espanya continua en plena crisi econòmica i, davant aquest fracàs estrepitós en tots els àmbits, ningú no ha dimitit i no han practicat en cap moment l'autocrítica.
Què veuen els ciutadans en aquest partit associat a la corrupció que no ha renegat mai de l'herència franquista? Els més de set milions de votants deuen pensar que les alternatives encara són pitjors. Un escenari estimulant que ens ha dut a un estat de col·lapse, a un atzucac. En casos així el rei hauria de posar ordre. La decepció de la societat amb el monarca també és monumental. Sang nova, una imatge nova perquè tot continuï com sempre. La famosa frase de Lampedusa feta una vegada més trista realitat. José Calvo Sotelo, ministre d'Hisenda durant la dictadura de Primo de Rivera, va pronunciar la versionada i famosa expressió: «Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad». Ara, el que ens està dient el PP i els barons de les portes giratòries del PSOE és: «Entre una España roja y una España corrupta, prefiero la segunda porque así seguiría corrupta a perpetuidad». No és així, Felipe González? Un atzucac és un carreró sense sortida. De l'àrab az-zukak, «el carreró».
