A l'església de Sant Domènec de Puigcerdà hi ha, dins una de les moltes capelles que conformen la seva sòlida estructura, pintures murals datades entre 1320 i 1340 que estan inspirades en una vidriera de la catedral de Carcassona que representa la vida de sant Pere i l'Al·legoria de la Creu (Lignum vitae).
A pesar de l'espectacularitat gastada i incompleta d'aquestes pintures (una part es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya de la muntanya de Montjuïc de Barcelona) el que em crida realment l'atenció de l'església de granit blanc és la imatge de sant Antoni. Sé que és el fundador dels anacoretes d'Egipte i no el de Pàdua gràcies a la figura del porquet que l'acompanya amb una mirada carregada de tendra devoció.
Segons el llibre «Iconografia cristiana» de Juan Carmona Mela, el sant que va passar part de la seva vida al desert, on va ser temptat diverses vegades pel Diable, i fins i tot una vegada va ser estomacat per una legió de dimonis, és representat amb més freqüència com un ancià vestit amb un mantell terrós, vell i estripat. Els atributs amb els quals és mostrat són una garrossa en forma de T, la creu amb la qual va vèncer les temptacions diabòliques i un llibre o rosari ja que, sense estudiar, coneixia les Sagrades Escriptures. I, és clar, el simpàtic i lleial porquet.
Segons el volum esmentat, l'ermità és el sant protector dels animals domèstics. Està associat especialment al porc perquè amb el seu greix els monjos de sant Antoni curaven unes granellades a la pell produïdes pel pa de sègol. El porc és també símbol del mal i del dimoni que el sant ajuda a allunyar. Per ser sincers, no m'agrada aquesta darrera simbologia negativa del porc associada al sant que ens apunta el llibre de Juan. Per sort, en corren d'altres més amables que associen el porc a les arts curatives del noble sant. En concret, la llegenda explica que sant Antoni era un gran amant dels animals i que, quan en veia un de ferit, el guaria. Així ho va fer amb un porquet que, com a mostra d'agraïment, va decidir acompanyar-lo la resta de la seva vida. D'aquesta manera i sense saber-ho ni pretendre-ho, el porquet va ser present a moltes esglésies i va passar així a la posteritat. La versió positiva m'agrada més perquè dóna una lliçó moral que fa referència a les recompenses de la bondat. I, ja sé sap, si un porc és així d'agraït, com no ho ha de ser un ésser humà amb un altre ésser humà i amb la resta d'animals que poblen la Terra? Els animals ens donen lliçons de manera constant i, que ens doni una lliçó un porc, símbol de les tendències fosques, de la ignorància, de la gola, de la luxúria i de l'egoisme en quasi totes les cultures, em resulta molt reconfortant.
Però no és aquí on volia arribar. El que em sembla insòlit de la visita a l'església de Sant Domènec de Puigcerdà és que em fixés en la figura de sant Antoni i en el porquet que el segueix com un xai i oblidés les pintures murals, les imatges d'altres sants, les teles que representaven la verge Maria, l'esplèndid betlem o la mateixa figura de Crist clavat a la creu.
La resposta a aquesta manera psicològica d'obrar insular l'escriu Italo Calvino al seu meravellós llibre «Les ciutats invisibles». Cansat que Marco Polo no parli mai de la ciutat natal, el Gran Kahn el renya. El viatger venecià reacciona: «-Cada vegada que descric una ciutat dic alguna cosa de Venècia.» Khubilai Khan no resta satisfet amb l'explicació aportada. Marco Polo insisteix en el seu raonament: «-Per distingir les qualitats de les altres, he de partir a una primera ciutat que queda implícita. Per mi és Venècia.»
Els menorquins fem el mateix que Marco Polo. Quan viatjam comparam tot el que veiem amb Menorca. Miram el món a través dels ulls de Menorca. Jo faig el mateix. En cada viatge que emprenc cerc Menorca en les ciutats que vaig visitant. No sé si tu fas el mateix, estimat lector, però hi ha moltes possibilitats.
A Puigcerdà vaig veure el nostre patró en una església situada als peus dels Pirineus i, a Tarragona, vaig trobar-me garballons salvatges a la vorera dels penyals de les seves fosques i granuloses platges. La seva visió em va transportar d'immediat a Ciutadella. A la festivitat, precisament, de sant Antoni Abat, el del porquet.
Després de la missa solemne celebrada a la catedral i de la Processó dels Tres Tocs (representació plàstica de l'entrada de les tropes del rei Alfons el Liberal a Ciutadella, capital de la Menorca àrab, el 1287), la gent del camp anava a la plaça de Sant Antoni i s'instal·lava davall les voltes de l'antic hospital municipal construït damunt els fonaments d'un vell convent d'antonins, dedicats a l'atenció dels afectats per malalties contagioses. Allà oferien als assistents dàtils, taronges i garballons; els fruits amb què, segons la tradició, es va alimentar sant Antoni durant els seus períodes de penitència al desert.
Un garballó és una palmera que es pot fer d'un o dos metres d'alçada, però sol tenir el tronc davall terra; té el tronc revestit de protuberàncies triangulars; les fulles (palmes) en forma de ventall, amb pecíols agullonats; les flors grogues, en panolla ramosa; el fruit és verd vermellós. En castellà, palmito, margallón. Bona diada de Sant Antoni i felicitats als afortunats i afortunades que passegen pel món el seu nom.
