Viure no és fer versos. Com-alre-no, per a la immensa majoria dels mortals xuclats per mil cabòries no ho és. Ho és per a Ponç Pons, que estima la Literatura de passional manera; per a qui escriure és respirar i comprendre, i la seua obra ho proclama. I tant de bo que ho fos per a molts. Perquè per mor de la literatura maduren éssers lliures i oberts. No ho pot explicar millor el poeta d'Alaior i així ho fa sentir en el seu darrer lliurament poètic: «Camp de Bard» (ed. Proa), poemari que afegeix un altre ben guanyat guardó als seus curulls prestatges, el premi Miquel Palol 2015. Hi esmenta R. Graves: un volum de poemes ha de formar una seqüència dels moments més intensos de l'autobiografia espiritual del poeta. És açò exactament el que el lector trobarà en aquest llibre. El Ponç més bo, el de sempre, el magnífic previsible illòman menorquí, enyorívol bonhomiós, defensor a ultrança de la llengua, la cultura o «la memòria exhausta» del nostre país, escriviurador i franciscà... Ací i allà, hi trobam una creativitat sorprenent, de sinceritat colpidora, amb certs tocs genials. Impressiona la «Carta de Nadal a mon pare», escrita en registre de molta proximitat i salant («...trobàvem es germans i era gust i érem molts...») i amb un final contundent: «...i no vull que te moris, mon pare, mai més»).
De rebot
'Camp de Bard', de Ponç Pons
14/01/16 0:00
También en Opinión
- Detenida una joven de 22 años por dejar morir a su bebé tras dar a luz en un inodoro en Maó
- Hallan el cuerpo sin vida de un hombre de 39 años en Ciutadella
- Puertos saca a concesión el restaurante del faro de Artrutx: esto es lo que cobrará cada año
- El joven que recibió el brutal cabezazo en Es Pla no tuvo asistencia médica
- Nuevo revés judicial para el parque acuático de Biniancolla